La Re-sentida té un projecte que va molt més enllà del teatre comunitari. Dóna una plataforma perquè les noies es reivindiquin i puguin posar el seu punt de vista al costat dels adults. No accepten la jerarquia d’edat. I fan bé de revoltar-s’hi. El treball té una acurada presentació (per bé que juguen a embrutir i als tòpics del reggaeton i de fer-se exhibir, despreocupadament, fent bona la tesi d’Así bailan las putas). El dramaturg Didier Ruiz va fer una primera aproximació a la realitat dels joves barcelonins a 2015. com a possibilitat. Era una mirada amarga (sovintejava la discussió amb la mare i la idea de suïcidi). Ara segueix la rebel·lió contra les mares, però les miren d’empoderar, davant del masclisme imperant. és cert que el panorama de Xile és més violent que el d’Europa, però això no treu que Europa també hagi de revisar la seva política d’igualtat i respecte entre gèneres.

La forma de presentar les rèpliques (ara en format de respondre les preguntes dels adults, ara en forma de crit d’autoafirmació) és molt suggerent. La nina pornogràfica fa la funció de la mare submissa que elles no volen ser. De fet, proven que la seva Sophie (té cos de’una nena de 12 anys) celebri un aniversari. Però serà una més de les víctimes. Elles, no. Elles tenen feina amb la seva revolució (que és la de tots), començant per fer fora al president Sebastián Piñera (estar de gira les impossibilita marxar pels carrers amb els seus companys i això els hi fa molta ràbia, diuen).

El nou equip del Teatre Lliure ha proposat tot una altra revolució plantejant tantes funcions d’aquest muntatge. Demostra una valentia que és tota una oportunitat per incitar els adolescents a anar al teatre (s’hi senten com a casa, des del primer minut). I també és molt recomanable per a pares i adults, en general. Implícitament, reivindiquen unes noves formes que és bo replantejar-se-les. Callar. Escoltar. Entendre. Revolucionar-se.