2015 com a possibilitat

informació obra



Producció:
CCCB, La compagnie des Hommes
Autor:
Didier Ruiz, Antonin Artaud
Direcció:
Didier Ruiz, Jordi Coca
Coreografia:
Tomeo Vergés
Intèrprets:
Nerea Colomé, Eduardo Fernández, Ingrid Font, Aaron Fortoul, Jatin Kanda, Gayatri López, Rihab Matloub, Wilson Muñoz, Sonam Nawaz, Jawhar Nouissi, Sebastián Rembielak, Alicia Rovira, Marisol Rueda
Ajudant de direcció:
Mònica Bofill
Escenografia:
Charlotte Villermet
Il·luminació:
Maurice Fouilhé
So:
Adrien Cordier
Sinopsi:

No és la primera vegada que el director d’escena Didier Ruiz i el coreògraf Tomeo Vergés creen un espectacle a partir del seu treball amb un grup d’adolescents. Ho van fer a París el 2013, a Avinyó el 2014, i ara ho fan a Barcelona, en una experiència que implica els alumnes de tres instituts barcelonins.

Durant els últims tres mesos, i de manera voluntària i desinteressada, els estudiants han participat en unes sessions de treball en les quals han après a moure’s sobre un escenari, a projectar la veu i a dominar el llenguatge per tal d’expressar amb claredat els seus pensaments. I és que ells ens parlaran sobre la ciutat i el barri on viuen, la seva relació amb els altres, els seus somnis i la seva vida quotidiana, i esdevindran així actors i testimonis alhora del seu trànsit cap a la vida adulta.

Se senten acceptats pels altres? Què pensen sobre l’amor? Què esperen del futur? Ho sabrem en una proposta escènica en la qual els nois i noies parlen al públic, però també s’escolten i es fan escoltar. La ciutat, el món i la vida vistos des de l’adolescència.

Crítica: 2015 com a possibilitat

10/07/2015

L'opinió de l'adolescència en primera persona

per Jordi Bordes

Aquells que van pensar que el panorama d'Els Joglars a "VIP" és veritat (que els nens es converteixen en tirans per culpa d'una sobreprotecció exagerada) haurien d'anar a veure "2015 com a possibilitat". Res millor que posar el micròfon a un adolescent per comprovar com pensa i què desitja. Aquells que van pensar que "VIP" era exagerat, se'n convenceran amb aquesta peça perquè els adolescents entenen què és l'amor, la família, el deure i els drets sense la simplicitat dels més menuts. Saben a qui poden estimar, i a qui no (si més no, fins ara). Entenen que el futur és el present i que una de les majors pors és a oblidar ("com quan veus la mare a l'aeroport després d'anys de separació i no la reconeixes": fa pànic pensar-ho...) El que és evident és que és un muntatge que tots els pares amb preadolescents haurien de veure.

Didier Ruiz ha fet un treball immens amb una colla d'alumnes que han volgut dir què pensen, que han confessat quines són les seves pors, més o menys còmiques, ("les nines de porcellana, per la nit, no poden fer res de bo"), quins els seus somnis ("viatjar amb una Harley de color rosa per Estats Units" i compartir Nova York amb la mare) i s'atreveixen a enfrontar-se a la mort ("m'és igual morir, ja no hi seré; sí que em sap greu pels que m'estimin i que potser em troben a faltar"). Són veritats reflexionades i passades per la tècnica teatral. Amb la nuesa de la seva veu i sense més que la seva espontaneïtat i emoció les declaracions encerten quasi sempre en la diana. És cert que el comentari breu porta implícit les ganes de dir grans veritats i, si pot ser aportar un punt d'humor ("Les noies no les entenc perquè diuen que 'no passa res' i es veu, després que sí que passava").

Estudiants d'instituts del Raval, Poble-sec, de l'Eixample, de la Diagonal... han participat i han confessat interioritats en les seves trobades. Té molt de catarsi, d'aconseguir punts de consens. Didier Ruiz, després s'ha encarregat de posar-hi un ordre, de proposar als joves a dir les seves veritats, les que ells vulguin, que tinguin potència i siguin ben clares i també els ha convidat a ballar: en solitari o en conjunt, a partir de les músiques que escolten quan arriben a la seva habitació i estan empipades (és una manera de posar-se de bon humor). 

Un veritable gerro d'aigua fresca a la cara. Un teatre document més que un document teatral. S'exposa una veritat ordenada (i que també porta implícites contradiccions d'opinions), sensible, respectuosa amb la intimitat d'aquests nois que han decidit, amb un coratge exemplar, dir el que pensen sense embuts. Amb noms i cognoms.