Les paraules, com els discursos, els carrega el diable. Les Hermanas Picohueso (Excalibur i altres històries d’animals morts) han alçat un esglaó el seu llistó. Ara s’atreveixen a glossar amb els grecs. Aquells que deien que idiota (en comptes del que ho defineix com la persona incapaç de comunicar-se amb normaliat) era aquell que no participava del bé públic. Per a les Picohueso, tant terraplanistes i aixafaguitarres simpàtics com el primer dia (Ningú no va als aniversaris a l’estiu), el que interessa dels idiotes és que són els que combaten la inèrcia (sigui activament o obviant les obligacions burocràtiques). És un cant a una mena d’anarquia que es rebel·la d’èxit quan esclata a la petita pantalla amb personatges pat`teics de la teleescombraria (i en fan un ampli glossari com a preàmbul del muntatge). Bona mostra de la rebel·lió que provoca un sol individu és la comèdia El sopar dels idiotes, per exemple.

P-acte idiota és tota una homilia d’una nova religió que no permet guardar la roba a ningú. És una invitació a no pagar més l’increment de la llum (per exemple). A rebel·lar-se perquè no ens pregunten què pensem del porta a porta; de la forma política de l’Estat; o a quin país volem pertànyer. Ho diuen amb la brometa de sempre, repetint el seu treball de cinema live (tot i que a Tàrrega es veia poc, probablement per les dificultats de l’espai). El desplegament de pantalles és de màster. I és que ja en el seu primer treball dels Excalibur (i únic d’aquest format) ja se’ls va concedir el premi de la Crítica 2019 a les Eines digitals. Ara, la pantalla d’enormes dimensions es desplega i pren formes de rostre, de bafarada, de boca, amb el seu particular humor salpebrat amb ç filosofia extreta dels apunts de la facultat, en una tarda de birres. I sí hi ha una certa ridiculització de l’espectador, però amb una complicitat inequívoca, perquè ells no van de messies dogmatitzadors si no d’encaputxats, com uns terroristes anàrquics sense causa.

Si La Calòrica es va atrevir a treure suc d’Els ocells d’Aristòfanes, les Picohueso, tiren de beta d’aquesta lectura d’idiota i en convoquen una religió que hauria de créixer exponencialment. La conferència vol ser una invitació a caure del cavall i a ser-ne devots fins a l’extrem. Potser no caldrà tallar-se el dit (com asseguren van fer les primers creadores, ara fa 23 segles) però rebel·lar-se a la racionalitat que imposa la lògica administrativa i legal deu ser una de les accions més alliberadores que existeix. I potser estableix unes noves bases que permetin compartir idiotesa i riquesa entre la resta dels mortals. És mot bonic comprovar com la frescor de les Hermanas Picohueso segueix ben fresca i com són capaços de fintar conceptes de prou embalum social i polític traient en pantalla a la padrina en un format tant íntim comn els d’El Pont Flotant convocaven als pares als bolos de Com a pedres perquè els assequessin de la banyera quan representaven que eren nens de berenar pà amb xocolata i quedaven amb els amics per la València del Naranjito. Hilarant i amb la dosi de mala llet per sortir creient que, potser sí, comencem a sumar-nos a la professió com un idiota més…