La seva furibunda heterodòxia les ha col·locat surfejant amb gràcia i estil propi les onades de la modernitat escènica. La voluntat de construir espectacles amb els materials més diversos les ha portat a una estètica que es mou entre el kitsch i el fanzine. Irreverents, sense complexes i sempre interessants, les Hermanas Picohueso ens conviden a formar part del seu P-Acte Idiota: una mena de corporació secreta amb 23 segles d’antiguitat (ens diuen), que es dona a conèixer al públic. El seu espectacle és tot un ritual de presentació per captar nous adeptes. Nous acòlits per una mena de caòtica creença subjacent al pensament mainstream de cada època. Els seus postulats són realment idiotes: un conjunt de premisses sense massa sentit ni justificació. La seva oda al caos lliga perfectament amb els postulats dadaistes -moviment interartístic amb el que comparteixen també el gust per l’apropiacionisme. Retalls de programes televisius ens reben per conformar una mena d’Star System del moviment “idiota” amb personatges populars de la tele-escombraria. Ens trobem davant d’una nova pseudoreligió amb els seus rituals, els seus manaments i els seus predicadors. Com anys enrere van fer amb Ningú no va als aniversaris a l’estiu, ens engresquen a participar d’aquesta bogeria col·lectiva i ens lliurem alienats (o no!) a la seva proposta. Però en el fons d’aquesta festa teatral, hi ha un domini dels diferents llenguatges escènics per construir una magnífica farsa que reflexiona sobre l’individualisme exacerbat del nostre present i la banalitat dels artefactes culturals que engendra. Si li hem de trobar algun “però” a la festa, potser es podria escurçar una mica la durada. Tot i que les reiteracions són consubstancials a la proposta i contribueixen en molt a la hilaritat col·lectiva.