Hi ha espectacles necessaris que deixen l’ànim per terra i hi ha propostes iguament de necessàries que encoratgen: que venen ganes d’empènyer el que faci falta per trencar la dinàmica. Aquest és el cas de P.A.U. (Paisatge als Ulls). Es tracta d’un teatre, amb una forta carrega de documental perquè es basteix a partir del testimonis dels tres protagonistes. La quarta aparició és molt més funcional, de voler saber (que el públic s’hi pot identificar fàcilment) i de posar en ordre les projeccions. Es parteix d’una estructura molt simple, cronològica, a través de la qual van avançant les tres narracions en paral·lel. Són situacions de victimes que lluiten per sobreviure. I que se’n surten per sort i també per la seva determinació. Cadascú ha viscut situacions més o menys similars pe`ro totes lamenten la poca capacitat d’empatitzar la majoria e la societat europea catalana) per un tràngol estúpid que ningú voldria (ni hauria de per què) viure’l.

El mèrit de P.A.U., com el de Kalimat, mostren la valentia dels joves en enfrontar una situació límit,. I també, puntualment, s’entreveu com sí que hi ha entitats que estan disposades a reduir el seu patiment, a garantir la seva supervivència (com el Maremar de Dagoll Dagom, també).