Orlando no és un
text fàcil, Virginia Woolf va avocar-hi tota la seva capacitat de
fantasia poètica i de plasticitat compositiva. El resultat és una
obra densa i barroca, molt personal i suggeridora, que pot provocar
més d’un maldecap a qui intenti el treball de la seva adaptació.

Guy Cassiers, però,
no li ha donat massa voltes. Ha decidir presentar-nos-el en cru, com
si la pròpia Woolf pugés a l’escenari per llegir el seu
manuscrit, cosa que ha terminat per arrossegar les virtuts i els
defectes d’una proposta un pèl massa textual. Sort de la traça
de Katelijne
Damen, de l’encertada contenció del seu monòleg de quasi dues
hores, sense una actriu tan temperada la cosa hauria estat molt
pitjor.

Una proposta escènica, en
definitiva, austera però sofisticada, molt ben subratllada pel joc
entre el vídeo i els panells mòbils de l’escenari, un
trencaclosques compositiu força evocador, que escau i exalça el to
fantasiós de la narració. Una proposta, en conjunt, que exigeix
esforç no sense recompenses.