Orlando. Guy Cassiers

Al creador flamenc Guy Cassiers li agrada portar damunt l'escenari grans obres literàries. L'any passat vam veure al Temporada Alta El cor de les tenebres de Joseph Conrad, també ho ha fet amb Sota el volcà de Malcolm Lowry, El rumor d'Hugo Claus, L'home sense qualitats de Robert Musil o Eugeni Oneguin d'Aleksandr Puixkin. Ara veurem l'Orlando de Virginia Woolf també mitjançant la seva particular mirada. Nosaltres ho vam veure aquest estiu a Avinyó i heus-ne aquí el breu reportatge:Guy Cassiers ens parla d'Orlando(fragments de l'entrevista publicada a la nova revista Proscenium) -Com heu treballat amb el text de Virginia Woolf? -La col·laboració de l'actriu Katelijne Damen ha estat molt important per a aquesta producció. Hem treballat sobre el text tots dos junts intentant trobar una relació en el teatre tal com Virginia Woolf va escriure la seva novel·la. A la novel·la hi ha un llibre dins d'un llibre, dins d'un llibre... hi ha un narrador que explica la història d'Orlando, i hem fet el mateix a l'espectacle, on Katelijne és una narradora que parla d'Orlando directament al públic, però al mateix temps de vegades esdevé Orlando mateix. Ella incorpora totes les idees d'aquest personatge. I aleshores es pot dir que es veu la història de quatre-cents anys d'Europa. Amb totes les petites informacions, tots els detalls, que són tots veritables, pintures, fotografies... veiem tota una història real, però la composició de totes aquestes imatges sempre tornen a compondre una altra imatge. Mitjançant quatre càmeres que hi ha dalt de l'escenari, veiem des de diferents distàncies imatges dins d'imatges... -Orlando parla de la possibilitat de canviar? -El paper i el personatge d'Orlando és per a mi no tan sols un personatge que no vol morir, sinó un personatge que no vol créixer. Perquè ell, o ella (en un moment determinat es converteix en dona), vol observar tota l'estona, vol absorbir totes les informacions. De manera que perd la idea de créixer i es converteix en adult. Quan compleix 350 anys diu: ara puc dir que començo a comprendre la meva vida. I això és una cosa que m'agrada molt d'aquest text. És un personatge que sempre està buscant. El nostre entorn existeix així i així ha de ser, però sempre cal absorbir les coses que canvien i d'aquesta manera també és una oda, un himne al canvi, perquè cal adaptar les informacions que varien al voltant d'un mateix. -Després d'Orlando, tens pensat fer un altre muntatge sobre alguna obra literària? -És estrany en mi però estic treballant sobre Macbeth i Hamlet. Fa molt temps que no treballo sobre obres de teatre. Després de Rouge décanté he vist molts personatges que no són acceptats en la nostra societat, més o menys el mateix que passava a Hamlet i Macbeth. D'una manera nova, amb música, amb vídeo, repensarem aquests textos. També en col·laboració amb Tom Lanoye, que escriurà, reescriurà el text de Hamlet. Després treballaré no sobre cap text ni cap novel·la, sinó sobre un baix relleu, una obra plàstica d'un escultor flamenc, Jeff Lambeaux, que ha creat una obra que s'anomena Les passions humanes. És una peça artística increïble, que no s'ha vist mai, no l'ha vista ningú, perquè és dins un espai tancat amb pany i clau. Crec que centrant-me en això podrem explicar la història de Bèlgica. Espero que Bèlgica encara continuï existint. Amb ganes esperem aquestes noves propostes d'un dels creadors europeus més interessants. De moment, MCBTH s'ha estrenat el 26 de setembre al Bourlaschouwburg d'Anvers i Hamlet vs Hamlet s'estrenarà el 19 de març al Stadsschouwburg d'Amsterdam.Us deixo a continuació reportatges d'obres anteriors. Ja veureu que és molt interessant.

Fa tres anys, el prestigiós director flamenc Guy Cassiers es donava a conèixer per primer cop al Temporada Alta amb Rojo reposado, una obra densa i duríssima que explicava la difícil existència d’un jove després d’haver estat presoner en un camp de concentració japonès. L’any passat ens presentava El cor de les tenebres, la brutal visió d’un viatge al Congo devastat per Leopold II. Enguany, ha estat el torn d’Orlando; per mi, i de lluny, la millor de les tres. Els seus muntatges conjuguen amb una mestria absoluta els tres puntals que els basteixen i sostenen: un text literari potent (Jeroen Brouwera, Joseph Conrad i Virgina Wolf, en els casos esmentats anteriorment); una escenografia en què l’element audiovisual esdevé essencial, i la presència d’un sol actor o actriu capaç de fer de pont entre aquests mons i nosaltres. Quan tot s’engalza harmònicament i el pes queda equilibrat, pot sorgir una petita joia com aquesta; un muntatge exquisit en què la sensibilitat, la intel·ligència i l’ofici es reparteix a parts iguals. Visualment, Orlando és un quadre d’una plasticitat delicada, fruit del joc entre la llum i les ombres i del calidoscopi d’imatges projectades per les càmeres que, des del sostre, roben bocins de la vida i el paisatge parcialment ocult que hi ha al seu dessota: el rostre de l’actriu, un retall del seu cos o del vestit, fragments de mapes, fotografies, pintures que ella mou com les peces d’un trencaclosques... per constituir una original cosmogonia. “Audiblement”, és una polifonia vocal en què una única veu, la de Katelijne Damen, bressola les paraules, les ofega o impel·leix a pler a mesura que visita passatges i paisatges de la vida d’un jove que un son profund va convertir en dona. Damen, també responsable de l’adaptació, ens regala una interpretació magnífica que desplega tots els matisos i registres sense caure en l’atonia i ens agombola a través d’un mar tempestuós fins a dipositar-nos, tendrament, a la riba. L’actriu nascuda a Flandes dóna vida al singular personatge creat per Virgina Woolf i en recorre la seva llarga trajectòria vital a través de la qual l’autora fa un retrat –de vegades irònic i d’altres més poètic, però sempre molt crític– de 300 anys d’història europea, i que, alhora, li serveix per parlar de manera desinhibida i enriolada dels convencionalismes literaris, sobretot del gènere biogràfic, i dels costums i prejudicis que van marcar una època en què –a l’igual d’ara– l’evolució tècnica i científica avançava molt més de pressa que la humana i social. 

Orlando no és un text fàcil, Virginia Woolf va avocar-hi tota la seva capacitat de fantasia poètica i de plasticitat compositiva. El resultat és una obra densa i barroca, molt personal i suggeridora, que pot provocar més d'un maldecap a qui intenti el treball de la seva adaptació. Guy Cassiers, però, no li ha donat massa voltes. Ha decidir presentar-nos-el en cru, com si la pròpia Woolf pugés a l’escenari per llegir el seu manuscrit, cosa que ha terminat per arrossegar les virtuts i els defectes d'una proposta un pèl massa textual. Sort de la traça de Katelijne Damen, de l'encertada contenció del seu monòleg de quasi dues hores, sense una actriu tan temperada la cosa hauria estat molt pitjor.Una proposta escènica, en definitiva, austera però sofisticada, molt ben subratllada pel joc entre el vídeo i els panells mòbils de l’escenari, un trencaclosques compositiu força evocador, que escau i exalça el to fantasiós de la narració. Una proposta, en conjunt, que exigeix esforç no sense recompenses.