‘Opus’: risc i contundència

Quan Marta Almirall va dur per primer cop la companyia
Circa a Barcelona (Mercè 2011), els australians van sorprendre pel contundent llenguatge
acrobàtic i per una peculiar i ben dosificada ironia poètica, reflectida –per
exemple– en escenes com la d’una gens convencional manipulació d’hula-hoops en una seqüència llarga,
pausada i plena d’intensa bellesa. Era
evident que companyia i espectacle apuntaven a una manera absolutament lliure d’entendre
el circ contemporani, fonamentada estrictament en el concepte d’autoria i
fugint de qualsevol estàndard estètic i codificació acrobàtica.

Aquest Opus amb
què Ramon Simó ha tingut l’admirable gosadia d’obrir el Grec d’enguany fa unes
quantes passes més enllà amb la voluntat expressa d’explorar i somoure els territoris
emocionals de l’espectador mitjançant un llenguatge –tan abstracte i complex
com tremendament eficaç– construït amb una combinació de música, circ, dansa, expressió
corporal, pantomima i –molt determinant per a l’impacte anímic en l’espectador–
unes extraordinàries serenitat i concentració en l’actitud escènica dels
artistes.

Yaron Lifschitz ha bastit i dirigit Opus partint de com l’apel·la personalment
la música de  Dimitri Xostakóvitx (1906-1975).
Per Lifschitz, el compositor soviètic amalgama l’experiència íntima de
sentir-se viu amb la realitat de saber-se animal social i polític en un període
tan complex com el del segle actual. I el fulcre en què se sustenta l’espectacle
són, precisament, tres dels quinze quartets de corda de Xostakóvitx, que l’escènicament
molt versàtil Quator Debussy interpreta en directe interrelacionant-se contínuament
amb els vuit atletes i les sis nereides de la companyia.  

Dic atletes i nereides, no circaires. Perquè, canònicament
parlant, tant l’esmentada actitud escènica dels artistes com la molt lliure
manera de descodificar les rutines acrobàtiques o la imperfecció d’algunes
figures s’escapen visiblement dels estàndards circenses –fins i tot dels estàndards del circ contemporani.

Tornar al tema de què és circ i què no, remenar en la
suposada puresa del circ és, en aquestes alçades del XXI, una magnífica manera
de perdre el temps. Tanmateix, val la pena escoltar les reflexions del director
de Circa en un vídeo que els recomano vivament: (http://www.dailymotion.com/video/xwc8fa_opus-version-francaise_creation#.UdKpavlM8cs).
Lifschitz s’hi qüestiona que això que estan fent sigui exactament circ,
perquè –diu– el circ habitualment és alegre i explosiu, i, en canvi, Xostakóvitx
viatja a les profunditats de l’ànima. Admiro l’honestedat del seu dubte, però
sobretot admiro la determinació amb què el resol, perquè sóc dels que pensen que
el nom no fa la cosa si la cosa ens fa emocionar. Ja fa temps que la llibertat
dels creadors ha superat les fronteres de gènere, i qualsevol eina, pura o impura, és útil si es posa al servei de la comunicació emotiva.

Amb Opus, Circa
ens convida a sentir més que no pas a entendre. Fortament
instaurada per la música, l’abstracció hi plana durant tot l’espectacle, amb moments
distesos, alguns de potser massa laxos i molts d’altres d’inquietants, però sempre
amb una dimensió densa, profunda, íntima, terriblement veraç. I constato que cada
espectador percep i viu aquest espectacle d’una manera diferent. El del meu
costat roncava. Quan mirava al meu voltant, veia rostres hipnotitzats. I alguns
d’avorrits, desconnectats.

He parlat de l’actitud escènica dels artistes. Però aquest
és un espectacle que demana, també a l’espectador, una determinada actitud, una
predisposició a deixar que la proposta penetri en el seu estat d’ànim. I això
no sempre és possible quan, com ahir al Grec, en un recinte s’hi ajunten dues
mil sensibilitats diferents.

No estem parlant d’un espectacle festiu ni fàcilment
digerible. He començat lloant la gosadia i el criteri demostrats per Ramon Simó
arriscant-se a inaugurar un Grec amb una proposta innovadora com aquesta, i m’hi
ratifico: això és un envit, una aposta cultural que indica amb transparència el
nivell d’una ciutat i la qualitat humana d’una societat.

✩  ✩  ✩