El Grec Festival ha permès el debut de la directora Katie Mitchell, una reconeguda veu en la cartellera britànica, que tambçe té una notable repercussió a la Schaubühne de Berlín. Aquest treball construeix una coreografia de moviments de càmera en directe a partir d’un text d’Elfriede Jelinek (premi Nobel de literatura del 2004), que reversiona el mite d’Orfeo i Eurídice. El treball actoral és quasi tant mecànic com els dels operadors de càmeres i tècnics que van desplaçant els plafons per construir espais, sets de gravació en transformació contínua. 

Més enllà del moviment tècnic i de la fredor actoral (marca de la casa centroeuropea), la peça interessa perquè presenta una Eurídice que, tot i el dolor per la picada de serp, prefereix quedar-se alliberada amb l’ombra que seguir vivint darrere d’un home possessiu (Orfeo) que, a més, capriciós, podrà abandonar-la en qualsevol moment (o així ho planteja Jelinek). La mort es presenta, al final com un espai de calma, de repòs, on l’ànima pot alliberar-se de les angúnies humanes. Aquesta Eurídice podrà escriure eternament allò que no aconseguia desbrossar davant de la pantalla de l’ordinador, en el camerino del cantant i amant.

Mitchell presenta un cantant mediàtic i melòdic, amb una notable pinta de diable. No l’escoltem a ell més que planyer-se de la mort de la seva estimada. I, al principi, reclamar-la al seu costat, abans d’un concert. Però Eurídice pensa que Orfeo, en realitat, es lamenta del sentiment de pèrdua d’una persona que li pertanyia, més que de trobar a faltar la persona que estimava. En realitat, aquest Ombra no ho explica prou. És una tesi que no sembla trobar massa recorregut en la posada en escena però que es deixa plantejada, oberta. Inquieta Caront, amb uns ulls sense parpelles i un posat ben hieràtic. Un to que pot recordar als ascensors de l’infern (com el de Vorònia de La Veronal o el de Sartre a A porta tancada). Però, reviu la mort com un element alliberador, no com a cap condemna.

Si Frank Castorf va meravellar per un set ben rudimentari de càmera fixa a Forever young (TNC, 2004)  a les espatlles del public, Rigola va situar-lo en una mena de cabina en què es podia veure com es gravava en directe a Ricard 3r (Lliure, 2005). Una altra directora que ha buscat la frontera entre el cinema i el teatre és Christiane Jatahy (Julia, 2013, Temporada Alta).

Rafel Anglada construïa una comèdia intranscendent amb L’amor venia amb taxi. Ara, involuntàriament, Mitchell descobreix que, per a ella, la mort ve amb un popular escarabat Volkswagen. Si la comèdia proposa tres actes de vodevil, en aquest el joc és el d’enganyar la vista a través del joc de càmeres.