En el món atabalat, quotidià i uniforme que vivim s’ajorna sempre la reflexió de què fer quan la mare ja no sigui autosuficient i, encara més, com es continuarà vivint quan el cos arrossegui algun defecte que dificulti aquesta vida natural, “normal”, anodina. Oficina de vida independent planteja aquesta situació directa, com qui entra per primera vegada a Serveis Socials de l’Ajuntament i pensa que n’hi ha prou amb fer una instància per ser tinguts en compte per aconseguir una “noia” que ajudi en les cures (l’entrecomillat és per aclarir l’equivoc continu entre Amanda que demana l’ajuda i  Benito que l’atén a l’oficina). Un quadre que, des de l’humor, aborda el buit que tenen les persones que surten de l’àmbit laboral i social i, sobretot, dels familiars que se n’hauran de cuidar. Les Impuxibles ja van fer un preciós i dolorós quadre d’aquest tema a Suite TOC num. 6. Ara, Núria Vizcarro també hi introdueix llenguatge de signes i es preocupa de narrar què succeeix per no desatendre persones invidents. Són dobles i triples capes d’informació que no encallen el relat, sinó que el falquen amb una intensitat interessant. Clàudia Cedó també hi ha indagat molt en aquest camp amb Escenaris Especials. A part d’incloure sense prejudicis un espectre més ampli d`actors, troba camins insòlits com ara un poble on neix un ninot (Fantàstic Ramon), o una crua reflexió sobre la maternitat en persones de disfunció cognitiva (Mare de sucre, Els àngels no tenen fills).

L’acciói és directa. L’espai no amaga res en aquesta posada en escena dirigida per Carmen Marfà (que la coneixem més com a coautora amb peces com les celebrades Ovelles, per exemple). Tot és franc, i els girs dramàtics de guió es poden intuir: Les ensopegades amb el mobiliari de la dona que demana ajuda per a la mare (Marina Gatell) són només una casualitat? L’atén un pacient i un punt perepunyetes Benito (Eladio Herranz). Júlia Molins i Javier Diez es despleguen com  narradors, mig prsonatges i encarregats de trauir amb llenguatge de signes. L’equip ha trobat un encaix que funciona net i polit, com relama aquesta obra esquematitzada. És cert que l’aire optimista és un punt naïf. Com si tot acabés amb final feliç. Però poder fer una faula esperançadora no implica que es descarregui de responsabilitats als polítics que no aborden aquesta necessitat amb prou pressupost (és una oportuna denúncia la política d’aparador de serveis socials, que massa sovint s’han de mantenir des del voluntariat). De fet, sembla que se’n rigui dels eufemismes amables alhora que planteja amb cruesa i sense edulcorants el repte de canviar de vida a causa de la salut. Ajuda a valorar les condicions de vida d’una altra manera. I fer-ho amb un saludable hmor és una demostració més d’intel·ligència i empatia.