La dramaturga valenciana Núria Vizcarro i la dramaturga (aquí directora) Carmen Marfà aterren amb força a la Sala Beckett amb Oficina de vida independent. El muntatge, que es podrà veure fins al 30 de novembre, gira entorn de les trobades entre un voluntari de l’Oficina de vida independent i una dona interessada en els serveis que proporciona. Ell és el Benito, voluntari i també usuari dels serveis de l’oficina que va en cadira de rodes. Ella, l’Amanda, que hi acut per demanar un assistent (“una noia”, diu ella) per a la seva mare, que ha caigut i necessita ajuda en el dia a dia.

A la mare no l’arribem a veure perquè la protagonista de la història és ella, l’Amanda, interpretada per una Marina Gatell del tot convincent, al costat de Benito, qui la guia, amb certes reticències i moltes ganes de cantar-li les quaranta, perquè pugui iniciar el procediment. Interpreta aquest personatge Eladio Herranz, psicòleg i també teatrero que de jove va quedar tetraplègic a causa d’un accident de trànsit. Si bé a l’inici la disparitat entre la seva actuació i la de Gatell és evident, a mesura que avança l’obra la diferència deixa de fer-se tan central, i entenem la presència d’una corporalitat com la d’Herranz com a indispensable per a una proposta que no només busca explicar sinó fer-ho temptejant les costures del llenguatge teatral.

És per això que acompanyen els protagonistes Júlia Molins, que fa de narradora i d’assistent del Benito, i Javier Díez, que signa al llarg de tota la funció. D’aquesta manera, la veu narrativa és alhora una audiodescripció, i no només s’assumeix la possibilitat d’un públic invident o signant, sinó que es juga amb els diferents llenguatges que es poden desplegar en escena. El tot, en la llum (important en aquesta història) de Quim Algora i l’espai diàfan i significatiu de Paula González, que ha passat recentment per la Beckett amb Del fandom al troleig.

La premissa de l’obra és senzilla: forçar un personatge ple de prejudicis a comprendre l’altre, en una estratègia que recentment han utilitzat altres obres que perseguien assenyalar discriminacions, com Banzo, el aliento de las ancestras de Denise Duncan (sobre el racisme) o Simone de Daniela Feixas (sobre el gènere). Un recurs dramàtic que condueix a la justícia poètica i també permet traçar un arc de personatge en evolució. Perquè això funcioni, però, no n’hi ha prou amb una trama: cal sensibilitat (la dosi justa perquè no esdevingui sentimentalisme) i també hi ajuda l’humor, en aquest cas senzill però efectiu, molt ben encaminat per la direcció de Marfà, i també amb un toc de metateatralitat.

A més a més, la meditació sobre la diversitat funcional funciona bé perquè la crítica va en les dues direccions: Amanda diu barrabassades però Benito no para de fer sermons i és, en paraules de la seva assistenta, un “gilipolles”. Les direccions de la crítica inclouen també les relacions entre usuàries i assistentes (en el femení genèric que s’empra a l’obra, on les diferents formes de dir les coses prenen molta importància). Aquesta relació, la que s’estableix entre qui cuida i qui és cuidada, no sempre és plàcida, però és crucial representar-la perquè, com assenyala Benito, si la gent amb cadira de rodes és invisible, encara ho és més la gent que la cuida.

A Oficina de vida independent Núria Vizcarro signa un text sensible molt ben acompanyat per Carmen Marfà, el primer en solitari a la sala del Poblenou (l’any 2012 hi va estrenar l’obra col·lectiva Més enllà de la foscor (quatre maneres d’apagar el llum)). Un text que fa anar amb justesa una llengua bonica, dúctil i que funciona bé, però que, com passa cada cop més sovint a l’escena catalana, se serveix amb alguns errors flagrants (no sé si la traducció de Cristina Cordero, que desconec quin paper ha jugat exactament en l’edició del text, hi deu tenir a veure). Ho concreto: a part d’algun altre error puntual, s’hi fa anar amb insistència el futur amb valor de probabilitat, que és erroni en català (i caldria substituir per expressions com deure + infinitiu). Com més va més trobo més a faltar trobar entre els crèdits dels muntatges un rol que no hi apareix mai: el de la correcció lingüística. Potser la Sala Beckett, casa gran de la dramatúrgia en català, podria donar exemple posant-hi remei.