Anna Maria Ricart ens té acostumats a dramatúrgies fosques, de reivindicació del mon de la dona (Jane Eyre: una autobiografia), de lluites valentes i crits silenciats (Encara hi ha algú al bosc). Obsolescència programada prefereix tirar per una viarany molt més fresc, de trames que es connecten en el temps i l’espai capriciosament. I que té una arrencada prou surrealista, en una botiga d’electrodomèstics. Ara, la protagonista decideix instal·lar-se al passsadís de les rentadores, en una botiga que té l’encert de tenir les pantalles dels televisors apagades; s’hi respira calma i la blancor dels electrodomèstics la retornen a l’úter matern d’on, anys enrere va sortir-ne en aquelles mateixes coordenades espaials. Ara, en comptes d’una sala de parts hi ha l’estanteria dels minipímers.

Ricart presenta una situació divertida però, en realitat, hi habiten dues dones perdudes que, mica en mica, des de l’estranyesa passaran a ser companyes de vida, que donin un tomb a la seva vida, més aviat desenfocada. Si l’una, sent que ha de tornar a començar perquè l’edat adulta en la que es troba no li ha permès gaudir de gaire res de la intensitat com a dona amb empenta, l’altra prova de localitzar una persona a partir d’un telèfon inventat. Sense que des de l’altre fil ho sàpiga, hi ha una raó potent que convindria facilitar aquesta trobada. Però la venedora només l’atabala per què algú ha donat un número de telèfon equivocat, passant la responsabilitat de recuperar la trobada fortuïta a l’altra. No és un simple error, hi ha una maldat perversa, que fereix. Per tant, en el fons, la dramaturga, sota una pàtina d’amabilitat en una trama de canalla que es distreu en una taula de vermut o de dones que dialoguen una situació insòlita en una botiga, sí que remou aquesta impunitat del Poder, en què el patriarcat és el que dona el pas segons les convencions socials, i les dones són les que l’accepten, sovint sense qüestionar-lo gaire.

La diferència generacional entre l’aparent compradora i la venedora és que la segona pren la iniciativa i decideix bastir el futur de la nova família. Segurament si en comptes de vendre rentaplats, s’hagues dedicat a la papereria també tindria aquesta determinació. Anna Maria Ricart fa l’ullet a espectacles en què la centrifugadora manté una intensitat com aquella trilogia de Pau Miró (Búfals, Lleons, Girafes). També Carlota subirós va psar una rentadora a Maria Rosa i el moment de netejar roba és un espai d’intimitatt a Safareig i a la tràgica Desdèmona)