Hi ha un moment que Torvald Helmer, el marit triomfador de «Casa de nines», diu en aquesta nova versió de la Sala Atrium: “Sembla estrany que encara hi hagi gent que enviï cartes». Aquesta apreciació, afegida esclar per l’adaptació dramatúrgica de Raimon Molins, podria semblar dita fora de lloc, en una obra que parteix d’Henrik Ibsen (Skien, 1828 – Oslo, 1906), però té tot el sentit del món perquè el dramaturg-adaptador, que ha convertit l’última part —el moll de l’os de l’obra— a una ambientació contemporània d’avui mateix s’adona que bona part del xantatge que pateix Nora podria ser escampat amb una piulada als quatre vents a través dels tuits de Twitter, dels posts de Facebook o dels SMS entre grups d’amics. Sort que Henrik Ibsen ja va preveure a finals del segle XIX que el xantatge no es podia tancar si no es tornava el document original signat. I això salva l’adaptació contemporània de caure en una nostàlgia del carter i la bústia tradicionals.

Dic això per remarcar no pas una relliscada, que no ho és, sinó la dificultat i els peus de plom amb els quals cal treballar a l’hora d’adaptar un text clàssic com «Casa de nines» i fer-lo rabiosament actual. Com diu Torvald, encara hi ha gent que envia cartes, per molt estrany que sembli, de la mateixa manera que encara hi ha Nores empresonades en una gàbia d’or i Torvalds vigilant les reixes al seu voltant.

I això fa que «Casa de nines» agafi, en aquesta versió de vuitanta minuts, quan Nora pren la decisió més important de la seva vida, el caràcter d’una obra que podria ser acabada d’escriure i que poua en el realisme social del segle XXI. La peça forma part d’un cicle que la Sala Atrium ha titulat «Trilogia de la Imperfecció» i que els mateixos intèrprets —si no hi ha cap imprevist— protagonitzaran amb les segïents adaptacions de «Júlia», basada en «La senyoreta Júlia», d’August Strindberg, i «Nina» basada en «La gavina», de Txèkhov. (…)

Diria que no és imprescindible, però els espectadors guanyaran molt si abans han vist alguna de les moltes versions de «Casa de nines». La deconstrucció o el minimalisme a què Raimon Molins l’ha sotmès s’ha de sumar encara a una llicència dramatúrgica en substituir el personatge masculí proscrit (Sr. Krogstad) que xantatja Nora en l’original, per una executiva del banc (Oda) que ha acomiadat el director de l’entitat bancària nomenat recentment, en Torvald, relacionada sentimentalment amb l’amiga viuda i gairebé a la ruïna (Krintine) que visita inesperadament Nora, als voltants de Nadal, quan el consum truca a la porta, que diuen els botiguers, i les targetes de crèdit suen la cansalada, tot i que aquí, sí que Ibsen no va preveure que els diners serien de plàstic i Raimon Molins manté l’efectiu com a moneda de canvi.

Però el més important de l’adaptació és, sens dubte, la interpretació de cadascun dels personatges. L’actriu Mireia Trias té a les mans el paper més compromès, el de Nora, que s’ha de moure entre la fragilitat que produeix la presumpta felicitat de viure sense tenir problemes econòmics i còmodament i la força que l’allibera deixant-ho tot enrere, incloses les tres criatures de la parella. El perfil que fa de Nora puja progressivament fins a aconseguir valentament el que el personatge necessita. (…)