El treball de la companyia Atrium té molt d’intuïtiu. Probablement, li faltin alguns dies perquè els actors acabin de trobar-se còmodes i saber parlar a la càmera o dirigir-se a una imatge. La proposta de Raimon Molins concentra l’acció en el conflicte final: quan es descobreix l’embolic de Nora que es pensava la més valenta quan, en realitat, ha pecat d’ingenuïtat. La mirada se centra en la decepció de la dona en comprovar que el seu marit no és tant incorruptible com aventurava i que, a sobre, prefereix mantenir les formes que la seva estimació aparentment sincera. 

Mireia Trias és una histriònica Nora que enerva els nervis als espectadors d’arrencada però que va guanyant l’empatia quan es comprova que, darrere la nena que balla la coreografia de Sia a The Chandellier hi ha una dona que es pensava, secretament, més independent del que mai ho ha estat. Els pantalons de Kristine (Patrícia Mendoza) insinua la duresa de viure fora d’una llar acollidora. Ha fet allò que la vida li ha portat a fer per defensar la salut familiar. El banquer caigut en desgfràcia és, ara una dona també tormentada pel destí. Gal·la Sabaté és aquesta Oda, recreada per la producció i que permet crear un perfil actual: el d’una dona que ha arriscat per prosperar a la feina. Aquesta coincidència (la trilogia sempre comptarà amb aquestes quatre intèrprets) fa que la peça apropi la situació a l’època actual. Finalment, Oriol Tarrason és Torvald, un banquer que, per fi, palpa l’èxit i que no vol cap pas en fals ni en la seva oficina ni a casa. Aquesta integritat es veurà qüestionada per una simple ombra. El paper creix respecte l’original, en presència i també en qüestionament del seu posicionament. Després del cop de porta de Nora, Torvald n’obra una altra per comprendre la seva nova situació.

El joc de cèmeres en viu, aquest livecinema no juga amb petits elements com ho podria fer l’Agrupación Sr Serrano (Birdie, 2016, per citar-ne l’última) o  Macarena recuerda (That’s the story of my life, 2014). Perquè a la càmera hi ha els actors que també maipulen la càmera. En aquest sentit, recorda molt el treball de Christiane Jatahy (Julia, 2013) en què la càmera sempre dóna un punt de vista nou a l’escena. I troba en els racons un set per ampliar l’espai escènic. Aquest és un dels grans encerts de la peça a l’Atrium. Perquè el seu escenari (de la mida d’una caixa de joies), s’amplia a moltes altres ubicacions. El mateix espai es transforma i dóna un primer pla, tancant la resta dell quadre de manera fisica. Hi ha molt camí per córrer. Per“o cal vigilar que la càmera no emborratxi (no ho passa gens en aquesta situació).sí que hi ha un promble,a propbablement de recursos fílmics: quan es grava algú que parla es detecta que els llavis del vídeo van darrere la paraula pronunciada. és un salt de raccord que incomoda. Potser caldria recórrer a millor equipament o, evitar enquadrar els llavis que parlen. Nora et deixa ganes de poder veure les altres dues peces de la trilogia. Serà molt més frapant quan els actors no se sentin tant despullats davant la càmera. (Per què l´únic que s’hi refereix és Torvald referint-se, també, a Nora com qualsevol espectadora o identificant Kristine amb el nom de l’actriu? Intrigant, en tot cas.)