Non solum

Poc es podia imaginar Sergi López que la seva tornada al teatre, en forma de monòleg surrealista, el mantindria durant 20 anys en cartell. I que el voltaria arreu del món en català, francès i castellà. És un joc irreverent, una mena de vodevil sense portes, però sí amb situacions d'in fraganti (què fa el veí trobant-se el lampista despullat en un pis on el marit no se l'espera fins demà? Perquè mai apareix la parella ques embla la que els convoqjui a tots?). És una assemblea multitudinària amb un mateix o amb els altres jocs que poblen l'entorn de teatre. I sí, en aquell quadre còmic que desbarra surrealisme i un punt d'existencialisme: Què és aquí? Qui som nosaltres? Es pot ser un jo, per dins, diferent com qui gira la jaqueta per mostrar el seu costat de xou man? Davant d'un públic entregat es donen cita un centenar de persones, aparentment ben enumerades, que proven de resoldre el conflicte creatiu plantejat i de saludar totes juntes, des de la buidor de l'escenari. Sergi López té una vis còmica innegable, que va conrear amb la mirada atenta de Jorge Picó, ara ja fa més de 20 anys. Però també sap jugar a favor la mímica, per controlar l'espai. Amb només una petita tarima i una cadira, que apareix al final d'entre caixes, és capaç de construir un relat impossible. Després d'aquesta peça, el duet Sergi López Jorge Picó van fer com a duet: 30/40 Livingstone (2011) qe no va tenir la mateixa projecció i encara Shakespeare a Benicàssim que es va quedar en una mena de leura dramatitzada al Temporada Alta (2013). Antoine Lavoisier va sentenciar que l'energia no es crea sinó que es transforma. En aquest sentit, l'humor de Non solum ja hi era, ja estava creat, abans que el descobrissin el duet López /Picó. Simplement, ara li han donat forma d'espectacle. L'humor va lligat a la intel·ligència de la humanitat quan és capaç de riure's de si mateixa. La situació  recoda a aquelles peces entre desbordants i intel·lectuals sobre la condició humana que es feian per alguns petits escenaris dels locals de nit. Recorden el Quid pro quo, per exemple? "Visca la cultura subvencionada de Barcelona que, com a Vilanova i la Geltrú, l'acabes pagant sempre tu!" Implacable!

Fa uns 12 anys que Sergi Lòpez corre per teatres d’arreu, tot soli, alhora, envoltat d’un bon grapat de personatges idèntics. Encara que a un li agradi l’allioli i que un altre asseguri que és negre, tots són iguals. Encara que només hi sigui ell, en escena, quan recordem l’obra veiem l’escenari farcit de gent. Tots iguals. I, de vegades, sembla que no s’hi cap, allà dalt. Una gentada! Sergi López, dirigit pel seu paisà Jorge Picó, va crear una obra de teatre (res de monòleg) satírica, divertida, corrosiva on ell, una petita tarima i els llums, res més (ni música, ni so, ni decorat, ni cap mena d’attrezzo) activen tota una aventura existencialista en la qual es planteja les mil i una preguntes sobre qui som, on estem, com som, quants som? Hi regna el caos, el surrealisme, la crítica i el bon humor. A mig camí entre la Manifestació d’Albert Pla i qualsevol cançó punyent i costumista de Javier Krahe, Sergi López ens fa riure de valent i ens fa sentir identificats amb el personatge (amb qualsevol dels personatges idèntics, esclar). La feinada és impressionant. Més d’una hora i mitja en escena defensant amb naturalitat un text brillant (li va valer un Max) que s’allunya de l’encadenament d’esquetxos o de la successió d’acudits. Estem davant d’un guió molt elaborat, pensat i arrodonit que es manté vigent amb el passar dels anys perquè accepta morcilles dictades, sempre, per l’actualitat. Potser van sorgir de la improvisació, però han trobat un forat molt digne i enriquidor dins del text, perquè el mantenen viu. Sergi López es buida en una interpretació memorable i estableix una complicitat total amb el públic. L’espectador riu a gust, es descollona, però li queda un dubte: la sensació que hi ha algú (o molts... quants són???) al teatre que s’ho està passant millor que ell. I aquest no pot ser cap altre que el mateix actor.

(...) No es pot amagar que Sergi López té una responsabilitat més gran que un actor exclusivament de teatre. Una part del públic de «Non Solum» és un públic que tendeix al fetitxisme, entengui's aquesta apreciació amb la millor intenció del món. I davant d'un públic fetitxista, l'actor s'ha de mostrar tan sòlid com el paper que l'ha fet popular a la pantalla i, a més, ha de marcar el tipus sobre l'escenari perquè els espectadors teatrals purs no li retreguin que s'aprofita de l'aura del cinema.Se'n surt, esclar, i del tot, perquè la base hi és i la base no s'oblida mai. I aquesta base és el que li permet oferir un espectacle que es mou en la balança entre allò que el públic fetitxista espera i allò que el públic teatral rep com una prova del 9.Un escenari pelat. Només una caixa de fusta de boca per avall que fa de tarima. Un vestit molt Sergi López, reversible. Seriós, a la primera part de l'espectacle. Gairebé vermell de lluentons, a la segona. I unes ulleres estrambòtiques que li permeten fer un gir radical en el seu discurs. Enfrontar-se a un monòleg d'hora i mitja requereix dominar el registre i també l'auditori. Sergi López aguanta. Hi sua la cansalada, ja ho he dit. I hi fa un paper d'un home sol que es desdobla en multitud d'altres homes. Espectacle que ratlla el surrealisme quan, després d'entrar en una casa on té una cita, comença una rocambolesca història que porta a interrogar-se sobre qui és qui i qui és el jo que l'actor representa.El monòleg —tampoc no s'ha d'amagar—, creix en intensitat i obté el seu millor clímax de la meitat endavant. Això vol dir que la primera mitja hora requereix l'esforç d'una certa compenetració entre intèrpret i espectadors. Superat aquest pacte, l'actuació pren la volada absoluta i mostra, cap al final, el millor Sergi López, el que s'enfronta a un espectador imaginari, el que canta la canya sense pèls a la llengua, el que aixeca l'auditori com una autèntica estrella.Entremig, s'ha trenat una història que es podria qualificar, sense faltar al respecte de l'autor, de "fontaneria sensual". Els mateixos espectadors ho podran jutjar. Sergi López juga amb aquell recurs tan popular de les coses mig dites, de la lletra menuda, de la insinuació, del forçar el pistó de la imaginació de l'interlocutor. I només amb la paraula s'acaba confegint un imaginari com si per l'escenari hi hagués desfilat una nombrosa companyia d'intèrprets, amb els seus cors acompanyants inclosos. (...)