Fa uns 12 anys que Sergi Lòpez corre per
teatres d’arreu, tot soli, alhora, envoltat d’un bon grapat de personatges
idèntics. Encara que a un li agradi l’allioli i que un altre asseguri que és
negre, tots són iguals. Encara que només hi sigui ell, en escena, quan recordem
l’obra veiem l’escenari farcit de gent. Tots iguals. I, de vegades, sembla que
no s’hi cap, allà dalt. Una gentada!

Sergi López, dirigit pel seu paisà Jorge Picó,
va crear una obra de teatre (res de monòleg) satírica, divertida, corrosiva on
ell, una petita tarima i els llums, res més (ni música, ni so, ni decorat, ni
cap mena d’attrezzo) activen tota una aventura existencialista en la qual es
planteja les mil i una preguntes sobre qui som, on estem, com som, quants som? Hi
regna el caos, el surrealisme, la crítica i el bon humor. A mig camí entre la Manifestació d’Albert Pla i qualsevol cançó
punyent i costumista de Javier Krahe, Sergi López ens fa riure de valent i ens
fa sentir identificats amb el personatge (amb qualsevol dels personatges
idèntics, esclar).

La feinada és impressionant. Més d’una hora i
mitja en escena defensant amb naturalitat un text brillant (li va valer un Max)
que s’allunya de l’encadenament d’esquetxos o de la successió d’acudits. Estem
davant d’un guió molt elaborat, pensat i arrodonit que es manté vigent amb el
passar dels anys perquè accepta morcilles
dictades, sempre, per l’actualitat. Potser van sorgir de la improvisació, però
han trobat un forat molt digne i enriquidor dins del text, perquè el mantenen
viu.

Sergi López es buida en una interpretació memorable i estableix
una complicitat total amb el públic. L’espectador riu a gust, es descollona,
però li queda un dubte: la sensació que hi ha algú (o molts… quants són???) al
teatre que s’ho està passant millor que ell. I aquest no pot ser cap altre que
el mateix actor.