Alfred de Musset pretenia, amb aquesta obra del 1834, fer una denúncia al paper submís de la dona que, en tot cas, només tenia el seu minut de glòria en l’instant de l’aparellament, fent-se valdre, coquetejant i fent-la gruar a pares i xicot. La proposta del TNC inclou una altra intenció: evidenciar la diferència entre els barons i els seus servents, de molt divers rang. El rector i els preceptors són, en aquest sentit, un ofici molt perseguit perquè aconsegueix disfrutar del gaudí de l’aristocràcia sense tenir la sang blava dels amfitrions.  La directora ha fet un baró ballarí i juganer, capriciós i prou obtús. Carles Martínez fa riure mentre patina per l’escena com un Fred Astaire o quan dubta en què es vestirà per Carnaval. També són còmics Albert Pérez de rector envejós i el preceptor Ferran Rañé (molt donat a tastar l’última gota de les gerres de vi). Fins i tot, transforma Carmen Balagué, en una mena de Cruella de Vil, la casta preceptora. L’acció es trufa amb moviments acrobàtics per la xarxa per on transiten els pagesos i camperols. Unes pauses boniques però sense gaire més voluntat que despolaçar atrettzo i voler agradar. En fí, sí, agrada.

Però on hi ha el brou de la peça és en la guerra (entre juganera i tràgica) de la parella de joves. S’estimen però fan com que no, per poder gaudir de les adulacions dels altres. Qui en parteix la conseqüència és la tercera en discòrdia. El joc per als fills de la cort esdevé tràgic per a la filla de llet de Camille. Strindberg, uns anys més tard, evidenciaria a “La senyoreta Júlia” (1888) com el poder de la filla dels amos pot al criat, mentre aquest no l’hagi posseïda. A partir de llavors, el rol masculí dominarà sobre el social.

Tot roda bé, però la pregunta és si el traç gros amb els homes de la Cort  i la poètica de la xarxa  ajuda en gaire a reforçar el conflicte de l’amor i les seves conseqüències.