No és tan fàcil, és una frase molt repetida, i probablement amb raó, durant l’obra que el Paco Mir, autor del text, ens planteja a través d’aquest treball purament teatral de dos actors -Jep Barceló i Carles Prats-i una actriu -el dia de l’estrena, Isa Mateu-, i que ha dirigit Pedro Ortega. 

La localització, a l’esquerra de l’escenari una barra de bar, amb un cambrer d’ofici, d’aquells que posen cubates als clients mentre escolten les seves penes i alegries, i que en la nostra cultura tants de cops han fet la feina que els anglosaxons confien als psicòlegs. A la dreta, imaginem que la casa del Quique i l’Andrea, una parella en la qual ell, com confessa repetides vegades, s’està plantejant com deixar-la a ella, després d’anys de relació, però de la forma més elegant i menys dolorosa possible, ja que, com confessa, ‘l’estima’ tot i voler deixar-la.

Una obra amb trets divertits, heretats de les mil propostes que des de fa temps, molt temps, ens planteja l’eterna guerra dels sexes: Les diferències entre homes i dones a l’hora de ficar-se, romandre i sortir d’una relació de parella. Les petites mentides i les grans dificultats de dir la veritat tal i com és, o com la veu cadascú, que seria una forma molt més exacta de descriure-ho.

En el text i la direcció, un creu veure que no s’ha volgut fer del tot una comèdia, i molt menys una comèdia lleugera, perquè no es renuncia a posar al damunt la taula, ni que sigui amb ironia, la cruesa de la dificultat de les relacions. Això pot ser una petita dificultat de l’espectacle, que no acaba de ser del tot una comèdia, que no ‘apreta’ les situacions buscant el ritme i la rialla en tot moment, però segurament és també el seu gran valor: no voler frivolitzar.

En veure-la, al costat d’alguns riures (no gaires, no ens enganyem, majorment eren somriures), sorgien dins meu grans incomoditats, coses que es remouen quan aquesta o aquella frase et fa recordar situacions que has viscut, i que lamentes no haver resolt millor, com el personatge del Quique. D’altra banda, dóna la sensació que ell és l’únic que es planteja les coses, doncs l’Andrea sembla que en tot moment no té cap dubte de la continuïtat de la relació. Ho sembla.

I aquesta major i més sistemàtica dissecció del pensar i sentir del Quique, li deu molt a la funció que la dramatúrgia encomana al cambrer del bar, que escolta al Quique, que li suggereix, i que a voltes participa en els seus intents de buscar ‘el moment i la manera’, llegeixi’s excusa, de dir allò que costa tant. Realment és un recurs que ajuda molt, ja que si el Quique parlés sol, es perdria gran part de la gràcia del muntatge.

I destacar que, malgrat l’unívoc i poc paper que li reserva el text, la Isa Mateu (que ja em va enamorar en el seu paper a ‘Pegados’) el dota de matisos i versemblança indiscutibles. Em sembla una de les actrius que millor sap interpretar personatges alhora naturals, increïblement expressius i propers al públic que veu l’espectacle. Al principi he dit ‘el dia de l’estrena’ perquè s’alterna el paper amb Marta Tricuera, present el dia de l’estrena a la sala, i que sens dubte també es reivindicarà en les funcions que li tocarà fer.

En resum, una obra apta sobretot per a persones madures i adultes (fins i tot, com diria un amic meu, ‘molt adulteres’), amb una considerable motxilla sentimental, que sens dubte es remourà, ni que sigui una mica, en veure aquesta obra que estarà fins al 15 de febrer al Jove Teatre Regina de Barcelona… si no es prorroga.