No em va fer Joan Brossa

La companyia Cabosanroque experimenta amb propostes escèniques o performatives que sempre aporten una visió nova del concepte de la il·lusió. Parlo d'il·lusió perquè era un dels termes que encantava Joan Brossa, que és un dels autors de la trilogia que ara s'ha recuperat íntegra dins la programació del Grec'23 i que, en diferents passis d'entre trenta i quaranta minuts cadascun, s'ha instal·lat en dos dels espais de la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) durant tot el mes de juliol.Cabosanroque ha preparat una presentació global al CCCB sota el lema «Tres maneres d'entrar: Rodoreda, Verdaguer, Brossa» i les tres tenen el nexe comú de la robotització dels elements poètics, de la paraula, del so, de la il·luminació, dels efectes escènics que aquí tenen més aviat un caràcter d'instal·lació expositiva —tan pròpia de les instal·lacions del mateix CCCB— en la qual els protagonistes són absolutament els ginys mecànics, els digitals, els electrònics, els reconstruïts o reaprofitats, com si fossin restes d'una parada dels Encants (sobretot en aquest cas els de «No em va fer Joan Brossa») i sempre amb l'absència de l'element humà dels Cabosanroque, cosa que fa que els espectadors o visitants entrin en una experiència immersiva, personal i lliure i que circulin al seu aire, enclaustrats a la sala entre penombres, foscors, llums de pilot, flaixos, veus misterioses, veus estrafetes, càntics o sons de diferents registres.Diu el poeta Enric Cassasses, un dels protagonistes del muntatge dedicat a Jacint Verdaguer, que la instal·lació no es pot fotografiar o enregistrar en vídeo perquè s'ha de viure i retenir a la memòria. En un sentit similar també es pot dir que cap de les tres instal·lacions de la trilogia no es pot explicar en paraules perquè s'ha de viure.Tot i així diguem que cadascuna de les tres peces té moments que acaben burxant en l'ànima dels espectadors, com el relat enregistrat per Joan Brossa quan es refereix a la seva aventura al front de la guerra civil on pràcticament torna a néixer quan esquiva un obús gràcies al crit d'un company de batalló a les trinxeres del riu Segre on va estar destinat com un dels “afortunats” de l'anomenada quinta del biberó de la qual molts van deixar la pell a l'Ebre. Màquines d'escriure, gots que en l'efecte fluorescent entren en la màgia de les boles que tenen vida pròpia, el retruny de les bombes, la muntanya blanca que s'infla i es desinfla com si fossin les palpitacions d'un cor que tremola. Instal·lació que no deixa de banda el vessant poètic de Joan Brossa i que posa en veu de persones amb discapacitat les paraules brossianes.A «Dimonis» l'element poètic queda més diluït i la paraula pren el relleu en clau filosòfica o de pensament amb una pantalla on diversos personatges mes o menys coneguts exposen les seves idees o les idees de Mossèn Cinto en una transgressió de doblatge, és a dir, que la imatge d'un Enric Cassasses (poeta) o d'un Manuel Delgado (antropòleg) poden tenir veu femenina, o la imatge d'una Carme Torrents (museòloga) pot tenir veu d'home.Els dimonis de Verdaguer s'exposen en diferents registres: en unes pantalles on uns rostres bramen, amb una interpretació del «Veni creator», un cant gregorià dedicat a l'Esperit Sant, i que aporten uns moments fugaços de calma enmig de la tempesta, o els cants del Niño de Elche, la percussió sobre els panxums de goma dels ninots inflables, els dipòsits de vidre amb aigua que borbolleja o la projecció de la bailaora Rocío Molina que es projecta en una pantalla de vidre on els visitants també poden acostar l'orella i fondre's amb la seva imatge. Tot en clau d'exorcisme, que és allò que la instal·lació vol que quedi com a protagonista i també en clau de catastrofisme, amb unes pantalles amb rètols en vermell que reprodueixen uns brams que no es cansen d'advertir que el món està fet miques.Amb Mercè Rodoreda i «Flors i viatges», Cabosanroque s'endinsa en el drama de la guerra, de les guerres, en genèric. «Quanta, quanta guerra», deia la Rodoreda. Quanta, quanta guerra hi ha a Europa una altra vegada. Quanta, quanta guerra hi ha a la malmesa Ucraïna. Quanta, quanta guerra hi ha en el cor de la gent que encara no ha pogut retrobar els seus morts de fa més de vuitanta anys i que els de sempre els ho volen negar, i quanta quanta guerra la que hi ha en el cor de la gent d'avui mateix que ofereix més morts a una causa esbojarrada deixada a les mans del genocida de torn, un fenomen humà que es regenera cada cert nombre d'anys per refrescar la memòria.«La mort i la primavera» també deia Rodoreda. La mort i la crescuda de les poncelles. I per aconseguir encara més impacte, el muntatge incorpora les veus de persones ucraïneses refugiades a Catalunya. «Viatges i flors» va deixar escrit en un recull de contes Mercè Rodoreda. «Flors i viatges», diuen els Cabosanroque, capgirant la citació. Quan es parla de jardins de guerra, fins i tot les flors s'endureixen com flocs de ferro forjat que es resisteixen a desfullar-se quan reben els cops més durs.Dels tres muntatges, aquest és segurament el més sensorial, el que burxa més en l'interior de cadascú. No només per la duresa d'alguns dels textos sinó també per la relació permanent amb les persones ucraïneses refugiades que han participat en la dramatúrgia. Caps de cavall, homes penjats, desenes de fonts d'aigua i un efecte lumínic que fa que els espectadors quedin immersos en un mar sense ones, un mar de viatges, molts viatges, i de flors, moltes flors rodoredianes.I els de Cabosanroque, en accions com aquesta, sempre tenen el martell a punt per oferir l'oportunitat de viure una experiència sensorial que ressoni en l'interior més íntim de cadascú. Tres maneres d'entrar a Rodoreda, Verdaguer i Brossa. Tres maneres d'entrar també a Cabosanroque. Tres maneres de conviure amb ginys humanitzats que, en temps d'intel·ligències artificials, no s'estan de plantar cara als robots. (...)

Estrenada al Festival Temporada Alta 2016, la instal·lació No em va fer Joan Brossa segueix girant pel territori. Roger Aixut i Laia Torrents, integrants de cabosanroque, interconnecten plàsticament i sonora una sèrie d'andròmines i objectes quotidians en un paisatge-engranatge que s'inspira en l'univers brossià dels anys quaranta i cinquanta. El concepte espacial o escenogràfic, amb un dispositiu central ben atapeït d'estris i aparells, procedeix en bona mesura de la imatge evocada a Farsa com si els espectadors observessin l'escenari a vista d'ocell (1951). El monstre multiinstrumental emana vapors i se li remouen les entranyes. L'orquestra objectual sense músics dibuixa un paisatge oníric que suscita la imatgeria més avantguardista: una rígida multitud de cintes mètriques és sacsejada en bloc com un bladar o un canyissar metàl·lic; rengleres de taps dringuen enfilats sobre culleretes com tiges verticals –prat de flors al·lucinògenes o batalló de soldats–, i s'esllavissen les màquines d'escriure per un pedregar de copes. S'imposa la poètica de l'objecte trobat o reciclat, reconvertit en element vibràtil, percussor o ressonador i plàsticament transmutat al servei d'una nova i fabulosa geografia que cerca Joan Brossa “entre bruits d'engranatges timbalejant l'oïda” (El cop desert, 1944). Situats al perímetre del multiforme circuit plàstic, acústic i lumínic, els espectadors rebran per un altre canal una sèrie enregistrada de paisatges sonors a càrrec dels alumnes del Centre Ocupacional i Especial de Treball (COIET) del Pla de l'Estany, que, a través de la recitació de poemes com Sonet mig tapat amb un llençol, exploren la materialitat de la llengua deformada i expandida més enllà de la semàntica. Tot plegat constitueix una virtuosa aproximació sonora i mecànica a la màgia, el joc transformista i les imatges hipnagògiques de Brossa. Article publicat a Núvol el 22 de desembre de 2021. Festival Indisciplinats

Cabosanroque s'allunyen dels referents més evidents de Brossa. És molt potent i no aportaria gaire barrejar com si fos un joc de cartes l'univers visual de Brossa. El seu treball, que incorpora un món sonor sigui amb la seva habitual orquestar de sons amb instruments trobats o amb la paraula però`mirant d'extreure-li el seu significat, pretén traçar un paisatge nou. No tindria sentit que un grup jove pintés un quadre de Brossa, que el reinterpret-es. Ells han preferit posar els peus des de la literatura dels anys 40 i 50 i, des d'allà fabular amb una nova geografia. No em va fer Joan Brossa podria ser el que ell construiria avui, si tornés a ser jove. El que és segur és que en quedaria encantat com a espectador curiós i enamorat de les ats parateatrals. La instal·lació arrenca amb la veu de Brossa explicant  el seu renéixer a la trinxera del Segre, quan va defensar l'exèrcit de la República com a membre de la quinta del biberó. El so es produeix en l'exterior de la instal·lació, en l'espai que el talent literari contacta amb el visitant. De fet, sovint arriba pels altaveus que envolten l'espai, que introdueixen els espectadros dins d ela peça. Els ginys sonors recullen les restes d'Impulso en què Cabosanroque va investigar amb Rocío Molina. O gots que fan bombolles sonmores com les de Maquinofòbia pianolera amb Carles Santos.  Els seus ginys electrònics provoquen el so d'elements rescatats dels Encants, dels contenidors Té un so més apagat, menys brillant però ve caregat amb la memòria de l'element reciclat. Expolta un camp nostàlgic que s'emparenta amb el màgic, mb una il·luminació austera, que guia d'on sorgeixen els sons, per on reboten les emocions. El quadre final és generar una atalaia des d'on l'espectador, finalment, es faci una composició emocional subjectiva. Potser seria bo disposar d'un vestibiul amb el que traçar mínimament l'univers de Brossa, sobretot pels que no van poder seguir-lo en vida.