Aquesta i no una altra és una cultura tan contradictòria que mentre per una banda es destrona el marquès de Comillas del seu pedestal esquitxat a dojo per la quisca dels coloms, per l’altra, la petita burgesia i la no tan petita i la que ho voldria ser, quan arriben les nits d’estiu, es vesteixen de blanc immaculat i amb el mocador de rigor per fer-lo voleiar quan toca, s’emmirallen en les lletres, les tonades i els missatges subtils de les lletres de les havaneres que contradiuen els presumptes principis morals dels anticolonialistes i els presumptes principis dels feministes.

Després del vodevil recent amb la reivindicació de l’havanera «El meu avi», arran dels fets d’explotació no provats fins ara i esbombats per la televisió catalana sobre el seu autor i massivament perdonats per la societat, la mateixa societat que no dubta a aplicar l’anomenada pena del “telediariu” —o del telenotícies, si voleu— a capellans amb mans llargues, professors espavilats i monitors pocavergonyes a la primera sospita de canvi, és difícil establir la diferència que hi ha entre els cants patriòtics d’«El cant de la senyera» al Palau de la Música Catalana i els cants patriòtics d’aquest estiu d’«El meu avi» a les platges i sorrals amb rom cremat on s’han fet les habituals cantades d’havaneres.

Els qui ja fa anys que adverteixen que no cal anar a L’Havana per escoltar havaneres són els de la companyia que integren Cristina Arenas, Miquel Malirach i Josep Sobrevals, que sota la direcció musical de Bàrbara Granados —l’espectacle va néixer i créixer al Teatre La Gleva fa sis anys—, la direcció escènica de Joan Maria Segura Bernadas —expert en comèdies musicals que toquen el crostó— i la dramatúrgia de Marc Artigau, han passejat, passegen i probablement passejaran perquè no té data de caducitat fins a reposar-lo ara en una temporada d’un mes amb encara ressaca postestiuenca al Teatre Gaudí Barcelona.

Allà a L’Havana, com diu l’havanera, van passar moltes coses. I no sempre s’ha parlat de totes les que hi van passar. Però tampoc és aquest l’objectiu de l’espectacle musical «No cal anar a L’Havana» sinó fer sentir la salabror de la mar, la remor de les ones, la melangia dels mariners, la sentor del rom que es crema i, entremig, en un ambient de taverna de l’època, alternar consells gastronòmics sobre el millor rom del món, enllaçar amb paraules d’autors com Josep Pla i poetes actuals, espigolar en les estrofes i les tonades d’algunes de les havaneres més populars i crear una atmosfera de cantada d’havaneres, però en un espai tancat per fomentar la nostàlgia dels qui encara tenen els peus a la sorra.

Ells tres —no hi falta el miratge de la Lola, a saber si “la bella”— sí que, entremig de la història, de la llegenda, dels lligams amb Cuba, del record del passat i de les llicències amb bon humor, burxen poc o molt en els missatges que el feminisme contemporani no deixaria passar per alt i encomanen l’alè de les havaneres en els espectadors que, més tard o més d’hora, acaben xiuxiuejant algunes de les lletres més conegudes fins que la poètica de «Vestida de nit» aconsegueix esborronar l’auditori.

Potser no toca, però, en comptes d’aplaudir, es mereixerien que es fessin voleiar els mocadors blancs… ni que sigui per no oblidar aquell avi que va anar a Cuba i que diu que quan el Català sortia a la mar, els nois de Calella feien un cremat.