Molts dels que ens esteu llegint, vareu anar a Calella de Palafrugell o vareu escoltar la imprescindible Cantada d’Havaneres per la televisió, oi que si? Però… heu anat mai a una conferència sobre havaneres? Si us fes gràcia, ben aviat tindreu ocasió, perquè… No cal anar a l’Havana! Aquest és el títol de l’espectacle amb el que La Gleva Teatre ha tancat temporada i que, de moment, cal esperar la tardor perquè torni. Vigileu la cartellera perquè es deliciós. I espero que no calgui, tampoc, esperar a l’estiu: les havaneres entren bé tot l’any!

Més que una crítica, l’obra mereix una croniqueta ja que per a mi va ser tota una experiència. Anàvem a veure -que no és poc- un espectacle-recital d’havaneres al barri de Gràcia, amb l’aval d’un text de Marc Artigau i la direcció de Joan Maria Segura Barnadas, interpretat per uns excel•lents actors-cantants-músics: Miquel Malirach -el Mali dels Mali Vanili-, Josep Sobrevals i Cristina Arenas. Però això només eren els titulars: a l’entrada ens esperava un gotet de Rom Cremat que l’Albert de la Torre, director del teatre, havia preparat davant tothom. Potser no funcionava l’aire condicionat perquè, a més, hi havia una tauleta plena de vanos per anar agafant. I a l’entrar, tal com anàvem seient, ens ruixaven amb un polsim d’aigua fresca! Ei: molt millor que l’aire condicionat, perquè ens ho anaven fent sovint. Un detall: Aquell dia, entre el públic hi havia en Sisa, a més d’alguna altra vella glòria de Zeleste (jo també!)

La Sala tenia una distribució peculiar pel que fa a altres vegades. L’escenografia
-de Ramon Simó- situada a la paret de l’esquerra, presentava un quadrilàter de pedretes de color blau-mar al terra, que ens posava en situació. I només una taula i tres cadires. 

Comença l’espectacle. Els tres protagonistes, vestits de mariners i amb les ungles color mar, organitzen el primer brindis per a un munt d’homenatjats ben merescuts, històrics o actuals, com per exemple: Per al Lluís, que ens ha ensenyat a tocar la guitarra a tots, en tribut -suposo. Gran Lluís!- al Lluís Cabrera del Taller de Músics. El programa de ma ja explica, en veu de la companyia, que “L’obra és un brindis pels que som aquí i pels que hi han estat abans que nosaltres. Un brindis per celebrar la vida i les havaneres… /… Som, al capdavall, el resultat d’una llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls que configuren el nostre imaginari col•lectiu.”

A partir d’aquí es van succeint un seguit d’esquetxos relacionats -o no- amb les Havaneres, alguns força surrealistes i molt divertits i amb sorpreses tota l’estona. La idea és que érem a una conferència sobre Havaneres i ens anaven explicant històries entre cançó i cançó, tot en directe. La Cristina Arenas ens va oferir un esquetx ballat sobre les Lolas hilarant! Ep: l’espectacle inclou la recepta del Rom Cremat. Si no la sabeu, penseu en portar paper i llapis!

Una obra divertida, relaxant, molt ben interpretada, amb un Mali pletòric… i pensada, certament, al voltant de la nostra cultura i dels lligams amb Cuba. A la paret sortien frases de poetes, literats, músics… Torno a un altre fragment del programa de ma: “Aquest espectacle vol ser un homenatge a les nits de rom cremat i a les cançons heretades del nostres avis, als versos que van inspirar d’altres versos. Un calidoscopi per superar prejudicis, per somriure, per fer-nos companyia…/”

Van acabar amb la preciosa Vestida de nit, de la família Pérez-Cruz. A la sortida, el públic parlava, reia… era feliç. Què més es pot demanar? Vam poder felicitar la Bàrbara Granados, directora musical de l’espectacle i per arrodonir-ho, en Mario Gas, que no era a la funció però és del barri, estava assegut a la porta assegurant que, quan tanquessin, es quedaria de vigilant. Una nit completa. I no era l’estrena, eh!