No cal anar a l’Havana

Molts dels que ens esteu llegint, vareu anar a Calella de Palafrugell o vareu escoltar la imprescindible Cantada d'Havaneres per la televisió, oi que si? Però... heu anat mai a una conferència sobre havaneres? Si us fes gràcia, ben aviat tindreu ocasió, perquè... No cal anar a l'Havana! Aquest és el títol de l'espectacle amb el que La Gleva Teatre ha tancat temporada i que, de moment, cal esperar la tardor perquè torni. Vigileu la cartellera perquè es deliciós. I espero que no calgui, tampoc, esperar a l'estiu: les havaneres entren bé tot l'any!Més que una crítica, l'obra mereix una croniqueta ja que per a mi va ser tota una experiència. Anàvem a veure -que no és poc- un espectacle-recital d'havaneres al barri de Gràcia, amb l'aval d'un text de Marc Artigau i la direcció de Joan Maria Segura Barnadas, interpretat per uns excel•lents actors-cantants-músics: Miquel Malirach -el Mali dels Mali Vanili-, Josep Sobrevals i Cristina Arenas. Però això només eren els titulars: a l'entrada ens esperava un gotet de Rom Cremat que l'Albert de la Torre, director del teatre, havia preparat davant tothom. Potser no funcionava l'aire condicionat perquè, a més, hi havia una tauleta plena de vanos per anar agafant. I a l'entrar, tal com anàvem seient, ens ruixaven amb un polsim d'aigua fresca! Ei: molt millor que l'aire condicionat, perquè ens ho anaven fent sovint. Un detall: Aquell dia, entre el públic hi havia en Sisa, a més d'alguna altra vella glòria de Zeleste (jo també!)La Sala tenia una distribució peculiar pel que fa a altres vegades. L'escenografia -de Ramon Simó- situada a la paret de l'esquerra, presentava un quadrilàter de pedretes de color blau-mar al terra, que ens posava en situació. I només una taula i tres cadires. Comença l'espectacle. Els tres protagonistes, vestits de mariners i amb les ungles color mar, organitzen el primer brindis per a un munt d'homenatjats ben merescuts, històrics o actuals, com per exemple: Per al Lluís, que ens ha ensenyat a tocar la guitarra a tots, en tribut -suposo. Gran Lluís!- al Lluís Cabrera del Taller de Músics. El programa de ma ja explica, en veu de la companyia, que "L'obra és un brindis pels que som aquí i pels que hi han estat abans que nosaltres. Un brindis per celebrar la vida i les havaneres... /... Som, al capdavall, el resultat d'una llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls que configuren el nostre imaginari col•lectiu."A partir d'aquí es van succeint un seguit d'esquetxos relacionats -o no- amb les Havaneres, alguns força surrealistes i molt divertits i amb sorpreses tota l'estona. La idea és que érem a una conferència sobre Havaneres i ens anaven explicant històries entre cançó i cançó, tot en directe. La Cristina Arenas ens va oferir un esquetx ballat sobre les Lolas hilarant! Ep: l'espectacle inclou la recepta del Rom Cremat. Si no la sabeu, penseu en portar paper i llapis!Una obra divertida, relaxant, molt ben interpretada, amb un Mali pletòric... i pensada, certament, al voltant de la nostra cultura i dels lligams amb Cuba. A la paret sortien frases de poetes, literats, músics... Torno a un altre fragment del programa de ma: "Aquest espectacle vol ser un homenatge a les nits de rom cremat i a les cançons heretades del nostres avis, als versos que van inspirar d'altres versos. Un calidoscopi per superar prejudicis, per somriure, per fer-nos companyia.../"Van acabar amb la preciosa Vestida de nit, de la família Pérez-Cruz. A la sortida, el públic parlava, reia... era feliç. Què més es pot demanar? Vam poder felicitar la Bàrbara Granados, directora musical de l'espectacle i per arrodonir-ho, en Mario Gas, que no era a la funció però és del barri, estava assegut a la porta assegurant que, quan tanquessin, es quedaria de vigilant. Una nit completa. I no era l'estrena, eh!

(...)Un cremat, un abanico y muchas ganas de reír y pasármelo bien. Y bueno un flish, flish salvador de tanto en tanto. Empezamos con un brindis para celebrar la vida, por los que están y por los que no están. ¡Y que suene la música! Quizás no hubiera aguantado entera una cantada de habaneras al uso, pero No cal anar a l'Havana pone la tradición patas arriba, le imprime otro aire, un buen toque de ritmo y una comicidad desbordante.No cal anar a l'Havana junta el hambre con las ganas de comer. Tres monstruos de la comedia juntos, que no te dejan recuperarte de una para disparar la siguiente. Josep Pla, Rosalía, el feminismo... nunca te imaginarías lo que da de sí un género que a menudo vilipendiamos y que ya era hora que alguien lo pusiera en su sitio.(...)

Molts dels que ens esteu llegint, vareu anar a Calella de Palafrugell o vareu escoltar la imprescindible Cantada d'Havaneres per la televisió, oi que si? Però... heu anat mai a una conferència sobre havaneres? Si us fes gràcia, ben aviat tindreu ocasió, perquè... No cal anar a l'Havana! Aquest és el títol de l'espectacle amb el que La Gleva Teatre ha tancat temporada i que, de moment, cal esperar la tardor perquè torni. Vigileu la cartellera perquè es deliciós. I espero que no calgui, tampoc, esperar a l'estiu: les havaneres entren bé tot l'any!Més que una crítica, l'obra mereix una croniqueta ja que per a mi va ser tota una experiència. Anàvem a veure -que no és poc- un espectacle-recital d'havaneres al barri de Gràcia, amb l'aval d'un text de Marc Artigau i la direcció de Joan Maria Segura Barnadas, interpretat per uns excel•lents actors-cantants-músics: Miquel Malirach -el Mali dels Mali Vanili-, Josep Sobrevals i Cristina Arenas. Però això només eren els titulars: a l'entrada ens esperava un gotet de Rom Cremat que l'Albert de la Torre, director del teatre, havia preparat davant tothom. Potser no funcionava l'aire condicionat perquè, a més, hi havia una tauleta plena de vanos per anar agafant. I a l'entrar, tal com anàvem seient, ens ruixaven amb un polsim d'aigua fresca! Ei: molt millor que l'aire condicionat, perquè ens ho anaven fent sovint. Un detall: Aquell dia, entre el públic hi havia en Sisa, a més d'alguna altra vella glòria de Zeleste (jo també!)La Sala tenia una distribució peculiar pel que fa a altres vegades. L'escenografia -de Ramon Simó- situada a la paret de l'esquerra, presentava un quadrilàter de pedretes de color blau-mar al terra, que ens posava en situació. I només una taula i tres cadires. Comença l'espectacle. Els tres protagonistes, vestits de mariners i amb les ungles color mar, organitzen el primer brindis per a un munt d'homenatjats ben merescuts, històrics o actuals, com per exemple: Per al Lluís, que ens ha ensenyat a tocar la guitarra a tots, en tribut -suposo. Gran Lluís!- al Lluís Cabrera del Taller de Músics. El programa de ma ja explica, en veu de la companyia, que "L'obra és un brindis pels que som aquí i pels que hi han estat abans que nosaltres. Un brindis per celebrar la vida i les havaneres... /... Som, al capdavall, el resultat d'una llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls que configuren el nostre imaginari col•lectiu."A partir d'aquí es van succeint un seguit d'esquetxos relacionats -o no- amb les Havaneres, alguns força surrealistes i molt divertits i amb sorpreses tota l'estona. La idea és que érem a una conferència sobre Havaneres i ens anaven explicant històries entre cançó i cançó, tot en directe. La Cristina Arenas ens va oferir un esquetx ballat sobre les Lolas hilarant! Ep: l'espectacle inclou la recepta del Rom Cremat. Si no la sabeu, penseu en portar paper i llapis!Una obra divertida, relaxant, molt ben interpretada, amb un Mali pletòric... i pensada, certament, al voltant de la nostra cultura i dels lligams amb Cuba. A la paret sortien frases de poetes, literats, músics... Torno a un altre fragment del programa de ma: "Aquest espectacle vol ser un homenatge a les nits de rom cremat i a les cançons heretades del nostres avis, als versos que van inspirar d'altres versos. Un calidoscopi per superar prejudicis, per somriure, per fer-nos companyia.../"Van acabar amb la preciosa Vestida de nit, de la família Pérez-Cruz. A la sortida, el públic parlava, reia... era feliç. Què més es pot demanar? Vam poder felicitar la Bàrbara Granados, directora musical de l'espectacle i per arrodonir-ho, en Mario Gas, que no era a la funció però és del barri, estava assegut a la porta assegurant que, quan tanquessin, es quedaria de vigilant. Una nit completa. I no era l'estrena, eh!