El text de Cristina Clemente que va donar-se a conèixer a la Flyhard exigeix una gran tensió actoral perquè quasi no hi ha moviment a l’entorn d’una taula d’un estudi de ràdio. Les metàfores, inicialment lúcides i evidents, guanyen en profunditat a mesura que serveixen perquè un personatge qualifiqui l’altre en directe. Les noves tecnologies formen part d’aquest vocabulari imprescindible. És intel·ligent situar el director de programa que es perd amb tanta terminologia: ajuda a rescatar/empatitzar amb els més ignorants en aquesta matèria. Un bon treball, entretingut i amb una càrrega emocional que trasbalsa les escenes i els espectadors.