“Ninet’Inferno” de Roland Auzet, te tots els ingredients per ser un espectacle total  però es queda en això: en l’intent. Hi ha massa poca concreció entre una bona interpretació dels sonets de Shakespeare a càrrec de Pascal Greggory i un treball preciós de cos i equilibri de Mathurin Bolze sobre una plataforma amb més possibilitats que la que acaben aconseguint (cal dir que és on s’ha treballat més temps). L’OBC al Teatre Lliure, un pèl enxovada (la funció estava prevista al teatre Grec però es va canviar a darrera hora) té un resultat notable amb una direcció vistosa de Steven Schick.

No hi ha prou en ajuntar bones cartes per garantir una partida interessant. Els sonets de Shakespeare construeixen una controvèrsia entre els dos personatges (el jove i l’adult; com si fossin dos enemics o com si l’un és la consciència de l’altre).  La saviesa del dramaturg edifica una peça en la que dialoga el vers i el moviment. És un atrevit punt de partida. Sempre hi haurà algun vers que casarà bé amb els anteriors i amb una acció o es podrà il·lustrar un equilibri però difícilment ensamblarà una complexitat poètica coherent amb un “patchwork”d’aquesta magnitud.

“Ninet’Inferno” demostra que hi ha potencial però que també hi ha molta feina d’assaig per conciliar disciplines i trobar bons connectors en la trama i entre els personatges. Tot i això, el Grec ha de ser en aquestes apostes, però ha de procurar garantir uns resultats mínims a través del seguiment dels assaigs.