NINE. Les dones de Guido Contini (Mariona Castillo)

Mariona Castillo prefereix les distàncies curtes. Des que va debutar en el primer Mamma mia! ha anat construint un itinerari cada cop més íntim, a la seva mida.  Sovint, amb la complicitat del director David Pintó. Va ser així amb Mares i filles (que recuperava la Nina de mare, però en una peça molt més íntima que el repertori d'Abba). També ha anat fent més complexa la seva paleta de personatges. Segurament, el punt més culminant va ser amb aquell Limbo en què cantava amb una veu greu. Ara, torna al mòn de l'amor que ja havia indagat amb Ls Impuxibles a (A)Murs. Ho fa jugant amb un personatge masculí, un punt superb. Són les dones que han conviscut amb ell que el retraten. El públic es construeix el seu negatiu a partir dels detalls fragmentats de la mare, la dona, l'amant,la prostituta, la diva, la musa... El mèrit de Castillo és que sap transformar-se en els diferents personatges només amb la posició corporal i un simple mocador que ajuda a identificar els diferents personatges,. un codi molt eficaç i suggerent. Fa un parell d'anys, l'obra es repartia amb unes altres dos cantants. Ara, tot és molt més destilat. Mariona i una jaqueta en una cadira que representa aquest home pagat de sí mateix, amb talent i gran capacitat de seducció però també amb una crisi dels 40 molt mal portada.El Maldà és un menjador ideal per a aquesta representació. Perquè permet aquesta gran proximitat que, a molts actors de gran format podria coartar però que a Castillo (com a moltes d'altres) els motiva. La peça respon com un díptic perfecte al Close to Liza que Virgínia Martinez va fer de l'actriu nord-americana, a princips d'any en aquest mateix espai i també només acompanyada per un piano i una il·luminació molt ajustada.

Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller. (...)En un musical d'una hora justa, doncs, l'actriu i cantant fa de la dona de Contini, de la seva amant, d'una periodista, de la seva musa, de confident, de dissenyadora, de la seva mare, d'una prostituta... I és així com aquells qui potser havien conegut tots aquests personatges femenins a partir de la versió cinematogràfica de Bob Marshall del 2009 hi recordaran ara les actrius Nicole Kidman, Marion Cotillard, Penélope Cruz, Sofia Loren, Judi Dench, Kate Hudson o Fergie.Totes en una. A Mariona Castillo només li cal un mocador negre, ara al coll, ara al cap, ara a l'espatlla, ara a la cintura..., per adoptar cadascuna de les dones i, sobretot, deixar que flueixi la seva vena interpretativa, la seva càlida veu, el seu do de practicar la metamorfosi saltant d'una dona a l'altra en cadascuna de les peces musicals i escodrinyant, amb una expressivitat diferent cada vegada, l'ànima de cadascuna de les dones que envolten el cineasta Guido Contini. (...)