L’actriu Anna Sahun sola a l’escenari, descobreix una faceta molt més enllà del personatge i del rol característic. Ella es presenta nova, fora dels recursos i les cantarelles dels actors hàbils en el discurs i en persuadir la càmera i l’audiència. . Ni tant sols, s’acompanya d’un tamboret i una tauleta per a recolzar un cendrer i un got de tub, com farien els monologuistes de raça. Ella interpreta un muntatge ben insòlit. Que viatja del riure més inversemblant i desproporcionat al detall més tendre i fràgil. Nenes i nens és una obra que va enfocant-se, concretant el motiu de la conversa per acabar acariciant el dolor, compartint la càrrega, deslliurant-se d’una ombra que mai podrà esvair-se del tot. 

L’obra va tancant el focus, paulatinament. Des d’uns fons de llum que pot evocar als chroma televisius, ben vistós a una escletxa de llum, amb un fil de veu de petó silenciat a un fill abans d’anar a dormir. El text abassega i aclapara. La dificultat és que l’actriu pugui presentar-lo, mirant a públic, obertament. Creuant els moments íntims del record (dels més graciosos als més dolorosos i freds).La verborrea que sembla no tenir fi deixa arguments enlaire, aparentment, tot i que, al final es van recollint en un llaç que ofega la gola. Joel Joan és el director d’aquesta obra que els va frapar, de bon principi. Ha entrat aLa villarroel i a la programació del Grec per la intensitat de la trama que atrapa com un pedra que empeny pou avall. Però més enllà de la ràbia per un crim injustificable, respira l’ànsia d’estimar de les persones afectades. És l’única manera de superar-ho, de llevarse amb ànims cada dia. L’obra flirteja contínuament amb la relació de poder entre els homes i les dones, dins i fora de l’àmbit familiar. La societat està construïda perquè l’home acapari el Poder. O és el sistema social el que prova de controlar i compensar el desequilibri entre els homes i les dones? en tot cas, és un dolorós i preciós cant a la vida, des del fons del pou.