La Nederlands Dans Theater és una companyia ideal per inaugurar el festival Grec). Amb una fiabilitat del 100%. Ja ho van demostrar el 1988 amb peces de Jiri Kylian i Nacho Duato ballant sobre la veu en directe de Maria del Mar Bonet. La renovació constant de la companyia manté l’energia i un minimalisme que no narra però sí que evoca. Els cossos executen cada moviment amb tiralínies, cada posició de braços i cames queda enfocada. En les tres coreografies es plantegen peces corals, amb petits solos, duets o trios, però sempre dins d’una marea conjunta de moviment que atrapa l’atenció de l’espectador. En el programa que es va poder veure ahir per primer cop, a més hi afegien tres elements complementaris: el treball orgànic de Marina Mascarell (que ja havia tastat els nervis com a assessora de moviment a El poema de Guilgamesh de La Perla29 (2018); l’energia magnètica del treball de Sharon Eyal i Gai Behar a Bedroom folk, i una peça històrica de William Forsythe, (One flat thing, reproduced), estrenada el 2000 i amb 14 ballarins desplaçant-se a una velocitat increïble.

La NDT va de menys a més. D’un treball amb vuit ballarins (sense rols definits) que transformen l’skyline i proven de trencar els desplaçaments més harmònics, a una altra amb els dotze cossos i la llum com a única resposta a una música omnipresent. Tanquen les 20 taules que són l’espai d’una revolució de moviments, (a 78 r.p.m.) que evolucionen a través de 14 ballarins (i un altre grapat d’artistes que no van sortir a saludar però que van intervenir en el desplaçament sorollós de les taules).

Mascarell es pregunta com contemplar una posta de sol en un horitzó en descomposició, en una peça estrenada el febrer passat. Juga amb uns polígons uniformes que , aparentment semblen estàtics però que , a partir d’una sorpresa, es comprova que són com grans capes de gel que van a la deriva i es mouen en funcio de l’equilibri interior. Un gest mo,t més amagatr que en el darrer treball d eMascarell estrenat al Mercat aquesta tardor (Orthopedica corporatio) En aquest sentit, els ballarins són aquests elements externs que comporten aquesta modificació. Segurament, és la peça on hi ha més clarament una situacio dramatúrgica, respecte les altres dues coreografies. I també és la que busca trencar els moviments harmònics i perfectes dels ballarins per extreure petites veritats que aporten un cert color a la interpretació. Lds figures geomètriques (encara que deformes) tornen al minimalisme de Three times rebel. Però, les actituds dels artistes sempre és neutre. No hi ha símbols d’esforç al seu rostre ni traspassen les emocions interiors. El capvespre de Mascarell, però, no és apocalíptic, si no que transmet una serenor interior. Potser la humanitat s’enfonsa, però la Natura sobreviurà.

El ball és aparentment fred, però en canvi, la combinacio amb la llum i l’espai sonor evoca una tgridimensionalitat que, sense narrar, construeix itineraris possibles per persuador l’espectador. El joc de l’acció que es dispersa per l’escenari recorda a la trilogia amb la que Jan Lauwers (Isabella’s room, The lobster shop, The Deer house) es va donar a conèixer a Catalunya. Dels tres treballs, el que va aixecar més entusiasme va ser Bedroom folk amb una música molt rítmica que els ballarins commutaven de coreografia de musical o music-hall, a neoclàssic i contemporani, amb tics còmics, dedivertida revista gràfica. Tot sembla casar en aquesta acció coral en la que el grup es va desplaçant seguint l’individu que prova d’escapar-se de la tirania del moviment repetit. Sense generar angoixa, sí que hi ha una raresa inexplicable que deambula per l’escenari.