‘Náufragos’ té molt d’aquell ‘De pas’
amb què La Industrial Teatrera ja ens va seduir per la tendresa del seu humor
blanc. Si allà ens desplegava els cicles de la vida amb passatges d’una parella que avancen plegats, aquí els retrobem
–potser són els mateixos personatges– en els petits naufragis del dia a dia.
Aquelles situacions que no es resolen com s’esperava, aquells moments d’incomprensió,
aquell sentiment de solitud, aquelles dificultats per entendre i aprendre…

No hi ha
la pèrgola que els feia d’escenari aleshores, però conserva l’estètica i el
format d’espai central amb el públic assegut a l’entorn. Aquí el decorat són
els palets i caixes de fusta pròpies d’un ambient marítim, com un port, on han
arribat vingudes del mar les ampolles amb missatges que els recorden que no
estan sols. Encara que no els vegin, hi ha altres nàufrags al mar.

Reincideixen
també en la poètica d’un clown amb poques paraules basat en el teatre de gest i
la participació del públic. Aquest ‘Náufragos’, però, ha perdut l’element exhibicionista
de circ i ha reforçat la bellesa de les imatges amb la fantasia d’uns peixos gimnastes
o uns petons voladors. També hi ha espai per la riallada i les onomatopeies compartides
que engendren complicitat.

La majoria
de gags són senzills i sense aportacions noves, però funcionen per la gràcia i
el treball d’uns actors que dominen el gènere. Tot plegat basteix un espectacle
que amplia espectadors per la franja més baixa i que permet que en gaudeixi
tothom en les seves diferents capes de lectura.