SiNOPSi
Aquest cop, Inspira Teatre juga amb sons i textures del camp (llana, canyes, palla, crits de pastora) per recrear el caliu d’una llar que es construeix escena a escena. Un refugi que ens protegeix, ens arrela i cuida els vincles que ens nodreixen. Nallar és una peça cantada que homenatja la saviesa de les dones que treballen la terra amb les mans.
ARTICLES
«‘Busquem, en línies generals, un equilibri entre allò més consolidat i allò emergent.’» | Por Josep Maria Viaplana
'Busquem, en línies generals, un equilibri entre allò més consolidat i allò emergent' Entrevista amb Joan Arqué, nou director de la Mostra 2026 Ens trobem amb el seu flamant director, en Joan Arqué, perquè ens respongui algunes curiositats que tenim, d’aquesta nova etapa, des del seu punt de vista. Joan Arqué Dimecres, 22 d’abril de 2026 Bon dia, Joan. Què tal, ara que la Mostra queda uns dies enrere? Bon dia, ja una mica més recuperat, anar fent tancament i tot això. Tinc curiositat per saber com va anar el teu nomenament: El fet és que quan va acabar la Mostra de l’any passat la direcció va anar a concurs. i des Unicoop Cultural d’Igualada, se’m va plantejar la possibilitat de fer la direcció artística, juntament amb el Pol Gil, que porta tota la direcció executiva. Jo vaig dir que la idea m’agradava, sobretot si podia implantar un seguit de coses que jo creia que s’havien de fer a curt i mitjà termini, i, bé, com que lògicament, si et donen la llibertat d’implementar un projecte, ja que d’això es tracta, fantàstic! I sobretot que pogués continuar la meva activitat artística. Que fos compatible, amb dur la direcció. D’això em van dir que cap problema, i a mi m’anava molt bé, perquè jo no volia deixar la meva activitat artística. Aleshores, es va presentar el concurs amb el meu nom per a la direcció artística. I finalment va sortir el meu nomenament. Potser una mica més tard del compte, per la formació dels plecs… bé, aquestes coses són un pèl complexes, i acostumen a anar una mica lentes. I per això ens va agafar una mica a contrapeu, i vam haver de córrer, treballant molt durant l’estiu. A mi m’agradava molt la idea de tenir enllestida la programació el més aviat possible, dins del marc raonable. Quan vas saber que series tu? A partir del moment que ens havíem presentat al concurs, ja havíem començat a treballar, almenys amb la idea. I després, quan es va confirmar… no recordo exactament el dia, però seria pels vols de l’estiu passat, ràpidament ja ens vam posar a treballar. Com has trobat la feina feta? Molt bona, jo crec que en Ramon havia fet molt bona feina, i evidentment, també els predecessors. Són 37 anys! Tothom ha anat remant, en una direcció o l’altra, però tothom ha anat remant, s’han aconseguit coses, queda molta feina per fer, crec que la mostra s’ha de treballar i s’hi ha d’invertir més, per poder créixer, per poder anar a les demandes més urgents del sector. S’ha de fer, evidentment, d’una forma sostenible, però sobretot de les institucions, crec que s’hi ha d’invertir més. Ha anat creixent, evidentment, però pot fer-se més, si volem col·locar-la en un lloc més referencial, sobretot per nosaltres. Com t’ha semblat el resultat d’aquesta teva primera Mostra com a director artístic? La meva valoració d’aquesta primera mostra és molt bona, en línies generals, per tots els inputs que m’han arribat. És clar que moltes coses han de millorar també, perquè sempre n’hi ha, i perquè, evidentment, el que tu creus està molt per damunt. Després també hi ha coses que dius, ostres, doncs això sí, això no tant, i això no! Molts detalls que vas veient, i també vas escoltant d’altres punts de vista. Però, a tres dies vista, moltes coses que creiem que han de tenir aquesta direcció surten reforçades després d’aquesta primera edició. Entenc que, facis el que facis, no agradaràs mai a tothom. Però busquem, en línies generals, un equilibri entre allò més consolidat (companyies, línies artístiques, llenguatges) i allò emergent. Equilibri no vol dir que sempre hagi d’estar tot igualat, és a dir, no neixen les coses en l’equilibri. De vegades, segons evoluciona el sector, tirarem més cap a un costat que cap a l’altre. Volem que creixin el nombre d’espectacles que s’hi programen, si és possible. I créixer, en la internacionalització i a nivell de tot l’Estat, sobretot per intentar que els espectacles tinguin més vida, i això passa per sortir més enllà del mercat més proper, el català. Respectant que a moltes companyies que ja els va bé només aquest mercat. Però sí que volem donar més sortida, que els espectacles rodin el més possible, i tinguin un llarg temps d’explotació. Passa també per obrir altres mercats, a companyies que fins ara tampoc han tingut la possibilitat d’anar-hi. Tot això és el que anirem pensant, i anirem en aquesta direcció. Ara hem posat la llavor perquè el sector vagi creixent, i per això també la valoració és bona: En general, quant a programació que hem presentat, l’acceptació, que ha tingut per part del públic, dels professionals. I com no, com la ciutat ho ha viscut. El retorn que de moment estem rebent per part d’espectadors, professionals i institucions ha estat molt positiu. Així que estic molt content i amb ganes de millorar, i de començar a treballar en la propera, que ja hem començat a fer-ho. Ens acomiadem del Joan Arqué, amb els millor desitjos i encerts en el futur. Ens ha semblat interessant llegir també: https://www.regio7.cat/cultures/2025/06/30/relleu-direccio-mostra-igualada-119201743.html
«De castellers, coples i cançons populars» | Por Júlia Vernet Gaudes
Crònica d’alguns itineraris de la 28a Fira Mediterrània de Manresa Fotografia: Txus García Un any més, la Fira Mediterrània passa pel calendari escènic del país deixant-nos un bon sabor de boca i la convicció que el 12 d’octubre no hi ha res millor per celebrar que la cultura popular i a la capital del Bages. Amb una programació cada cop més diversa que combina espectacles i itineraris per a tots els gustos, la 28a Fira es consolida ja no com a esdeveniment (més que consolidat) sinó com a model; un model que combina l’exhibició tant d’espectacles professionals com de l’àmbit popular, amb la creació, l’acompanyament, la innovació i també la festa: de fet, què hi ha de més popular que la festa? Sota la direcció renovada de Jordi Fosas, que combina una visió estratègica i gairebé futurista de la cultura popular amb el tracte humà i la cura per allò propi i tradicional, s’ha consolidat el concepte “d’arrel”, una nova categoria o gènere que ha fet fortuna dins les arts escèniques i que de ben segur ha vingut per quedar-se. La “creació d’arrel” és aquella que parteix d’allò que configura el subsòl d’una cultura, una societat o una tradició, allò que ens remet a un origen que al seu torn en té un altre de més anterior, i així successivament. Les arrels són les que absorbeixen els nutrients per créixer, però també les que ens fixen i ens aferren a la superfície; crear a partir de l’arrel vol dir assumir aquest subsol per fer-ne alguna cosa nova: reinventar-lo, reinterpretar-lo, deconstruir-lo, reconstruir-lo, reutilitzar-lo, etc. Enguany s’han celebrat els cinc anys de vida de l’Obrador d’arrel que és la plataforma de la Fira per a impulsar i donar suport a la creació d’artistes que treballen a partir de la cultura popular en les diferents vessants de les arts escèniques (teatre, música, dansa, circ, instal·lació, etc.), i entenent aquesta en un sentit ampli. D’aquí la diversitat d’itineraris que es poden seguir al llarg dels quatre dies de la Fira, com Escena Mediterrània de Músiques del Món, Ball i Cant Participatiu o Fem Cultura Popular, per mencionar-ne alguns. En aquesta crònica us parlaré principalment d’espectacles de l’itinerari de Dansa i del de Memòria i Oralitat, alguns dels quals han sortit justament de l’Obrador d’arrel. D’altra banda, també és interessant tenir present que a través de la Fira Mediterrània i la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme de la Generalitat, juntament amb altres actors del sector, s’han tirat endavant el Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel (que ja porta quatre anys de funcionament) i el Pla d’Impuls a la Música d’Arrel, que enguany ha lluït la seva primera edició. Tots dos parteixen de la voluntat de regenerar la cultura popular a través de diverses línies de treball, que van des de la creació d’arrel tant professional com amateur, passant per la professionalització d’artistes joves, fins a un seguit d’accions orientades a l’àmbit educatiu. En Jordi Bordes us parlarà dels espectacles del Pla d’Impuls a la Dansa d’Arrel en la seva crònica. Fotografia: Txus García Dansa al carrer, al pati, el claustre o a la nau: Els espectacles de dansa de Fira Mediterrània es poden trobar en ubicacions ben diferents i singulars de Manresa, cosa que afegeix un component de desplaçament i de coreografia (tothom que va amunt i avall buscant el següent espectacle), molt més idoni per veure dansa (sobretot dansa d’arrel) que simplement arribar a la butaca d’un teatre i seure. De fet, dels espectacles de dansa, són pocs els que es poden veure en una sala tradicional, com Cher de Juan Carlos Lérida a la Sala Petita del Kursaal, o Bezperan del Collectif Bilaka & Daniel San Pedro, que va tenir lloc a la Sala Gran. Justament el component popular d’espectacles que parteixen de les danses tradicionals els fa idonis per veure en espais oberts, com places, patis o claustres És el cas d’Aleta de Marc Fernández, una de les estrenes més esperades dins l’escena catalana, ja que va ser el projecte guanyador de la convocatòria de la Plataforma Arts de Carrer i, a més, la seva temàtica desperta la curiositat de qualsevol per saber com ho hauran fet. Es tracta d’una peça que s’apropa al món casteller a partir del llenguatge de la dansa contemporània (concretament el partnering), un gest que pot semblar intuïtiu un cop ja ho has vist, però que suposa un repte en molts sentits. A Fira Mediterrània en vam veure l’estrena absoluta, i com abans de qualsevol actuació castellera, també hi havia nervis que es respiraven a l’ambient. Amb cinc ballarins (Anna Sagrera, Joel Pradas, Clementine Télésfort, Magí Serra i el mateix Marc Fernández) i dos músics en viu (Ivó Jordà a la gralla i Marc Vall a la percussió) que també acaben participant dels castells, Fernández aconsegueix recrear tot l’imaginari casteller, transmetent al públic les emocions de cada moment: la concentració abans de començar, l’esforç i compenetració del grup, el risc i la por a la caiguda, la tensió en els moments clau, etc., fins a la satisfacció i alegria compartida un cop s’aconsegueix. Però més enllà de representar l’actuació castellera amb els seus elements i moments més icònics, Aleta –mot que es refereix al moment que l’enxaneta aixeca la mà– és una peça que cristal·litza l’experiència i els valors propis del món casteller, que ens permet fixar-nos més en els detalls i apreciar-ne l’artesania sense necessitat de l’espectacularitat. En aquest sentit, el llenguatge del partnering troba la seva raó de ser per desgranar justament la fisicalitat dels castells, fent palpable la dependència dels altres cossos i l’equilibri de forces per construir-los. Aleta és també una peça que assumeix la cultura pròpia amb propietat (valgui la redundància), cosa que (encara) tampoc és gens evident a casa nostra fora del context de la Fira Mediterrània. Fotografia: Txus García Una altra peça de dansa que s’apropia de les arrels culturals sense embuts, en aquest cas al pati del Kursaal, va ser Transeúnte, del gallec Daniel Rodríguez, en aquest cas amb quatre ballarins (Javier de la Asunción, Andrea Pérez, Laura García i el mateix Daniel Rodríguez) i també música en viu amb la veu potent d’Aida Tarrío i la seva música amb Artur Puga (i la producció musical de Javier Carreño i Acacia Ojea). En aquesta peça que es pregunta per la permanència i transitorietat de la tradició, Rodríguez explora coreogràficament la idea de transitar, de ser un transeünt (estar de pas), cosa que amb la música d’arrel gallega pren una dimensió molt més fonda. Així a partir dels cossos que creen figures i el seu desplaçament en l’espai, aconsegueix fer perceptible l’experiència del trànsit, del passar d’un lloc a un altre arrossegant alguna cosa i alhora deixant-ne d’altres darrere; imatge material de la tradició mateixa i el seu rastre en les (cada vegada) noves generacions respecte les generacions anteriors. Com altres peces d’enguany a la Fira, el públic va viatjar des de la tensió i abstracció inicials, fins al ball i la celebració de les pròpies arrels, tenint per fil conductor allò més instintiu i gairebé atàvic de la humanitat, representat en una coreografia i música trepidants que despertaven l’instint rítmic de qualsevol. Fotografia: Txus García D’altra banda, a Fira Mediterrània també hem pogut veure peces de dansa en espais tan singulars com al claustre del Museu de Manresa, un espai molt especial que dona intimitat i alhora una certa sensació de lleugeresa a les peces de dansa per la seva obertura al cel. Tanmateix, La Cordero i el seu exèrcit de la Sol Picó no és un espectacle gens lleuger, sinó més aviat desbordadament dens, tot i que sí podríem dir que íntim. En aquesta darrera creació, Picó es desbudella en escena d’una manera autobiogràfica i personal com potser feia temps que no li ho veiem fer, mostrant-nos la seva “apocalipsi interna”: o en altres paraules, la crisi de la ballarina adulta que s’acosta a la seixantena. Mostra d’aquesta intensitat ja ho és el linòleum vermell i brillant, que juntament amb la resta de l’escenografia (Kike Blanco), el disseny de llums (Benito Jiménez) i el negre del vestuari (Patricia Albizu) aconsegueix una estètica elegant alhora que contundent, que es complementa sorprenentment bé amb la dosi habitual d’histrionisme de la Picó sobre les seves puntes de ballet. Acompanyada a escena de quatre ballarines (Ana F. Melero/Julia Estalella, Julia Kayser, Marta Santacatalina i Mireia Varón Gallofré), que representen els quatre genets de l’Apocalipsi justament per la seva joventut i capacitat física, la ballarina i coreògrafa valenciana es reafirma a si mateixa damunt de l’escenari a la vegada que sembla acomiadar-se, un gest poètic i metateatral que performa el seu ritual íntim de traspàs a una nova etapa vital. És palpable també l’acompanyament dramatúrgic de Roberto Fratini, sigui en els textos o en la resignificació de referències a èpoques antigues que aporten el pes mitopoètic de l’espectacle. De fet, aquest ritual performatiu i coreogràfic prendrà encara una altra volada quan es presenti a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya al març. Celebro veure de nou la Sol Picó de sempre. Fotografia: Txus García També en sala, però en l’espai polivalent de la nau de L’Anònima, es va veure Cafè de Copla del ballarí i coreògraf flamenc Pol Jiménez, que va presentar la seva nova creació en solitari on explora la copla des del ball i el cos, imaginant com es ballaria la copla si es ballés. Ja fa temps que l’hem vist en creacions i espais més experimentals a partir del flamenc contemporani, amb altres referents com Juan Carlos Lérida, abans mencionat. Tot i que Jiménez s’assegura d’anar ben acompanyat en el procés de creació (amb Bruno Ramri), potser aquest es tracta del seu projecte més personal fins ara, on cristal·litzen les seves inquietuds com a bailaor i com artista contemporani amb una visió molt pròpia del flamenc i el seu potencial poètic per apropar-se a d’altres gèneres i disciplines. En aquesta exploració de la copla, l’espectacle recull la seva dimensió més teatral i performàtica, recreant fins i tot un cafè cantante amb el públic dins l’escenari (disseny d’il·luminació i de l’espai escènic de David Corral Lamelas), al qui Jiménez interpel·la i balla de ben a prop al compàs del melodrama. D’altra banda, l’aspecte més coreogràfic el trobem focalitzat en el mantell –el clàssic mantón de Manila (disseny de vestuari de Manuel Mateos)–, fins i tot més que en el mateix cos de l’intèrpret, ja que bailaor i mantell entren en un diàleg íntim que dona cos al llenguatge corporal de la copla d’una manera que només la passió dels cantants en les cançons que es van succeint ens pot explicar (collage musical de Jaume Clotet). Ens quedem amb ganes de veure l’estrena definitiva de la peça del 24 al 26 d’octubre al Mercat de les Flors. Fotografia: Txus García Memòria i oralitat Parlant de coples, però en el gènere del teatre musical, al Teatre Conservatori es va estrenar Bomba Va, el nou espectacle de Glòria Ribera, “copletista, creadora folklòrica, neovedet i aspirant a rica”, com es defineix ella mateixa, i d’aquí el seu vestuari de diva de la copla (Patricia Albizu). Un espectacle irònic, explosiu i crític alhora, on Ribera combina d’una manera fascinant els conceptes de guerra i festa a través del cuplet, aquest cop acompanyada a escena de tres músics (Aleix Bou, Lidia Facerias i Vidal Soler) que podem dir que li segueixen el rollo, igual que el públic. Qui no conegués a Ribera, de ben segur va passar de l’estupor a l’entusiasme, i és que a través del fatalisme i dramatisme de la copla, aconsegueix tant aviat fer riure al públic com incomodar-lo i fer-lo pensar, tot parlant de les misèries del nostre món contemporani, transmetent una visió irònica del món que només una artista jove, “del territori” i sense pèls a la llengua com ella podria tenir. Però no tot era discurs i estètica, sinó que el treball sonor i musical (producció de Gerard Valverde) per restituir i reinterpretar la sonoritat de la copla des de l’actualitat era ben present i sumava encara més graons de qualitat artística a la proposta. Per si no fos prou, a més de discursos disruptius i una posada en escena entre popular, camp i atemporal (assessorament de Clara Manyós i disseny d’il·luminació d’Anna Boix), Bomba Va és també una reivindicació de la copla més desacomplexada i femenina a Catalunya, de ben segur beneïda per Núria Feliu i l’avantguarda dels anys vint que Ribera té per referents. No us la perdeu si teniu l’ocasió d’anar-la a veure al març al TNC dins del festival ZIP. Fotografia: Txus García Seguint amb el teatre que parteix de la memòria oral, però al Conservatori de Música, es van presentar dos espectacles familiars, un per a infants –Nallar, d’Inspira Teatre– i un altre que sorgia d’un taller amb gent gran –Jo cantar prou cantaria, del col·lectiu Última Vèrtebra. Tots dos són espectacles que et reconforten i dels que surts més esperançat amb la vida, pensant que alguna cosa encara podem fer de bo en aquest món; curiosament, tots dos tenen en comú la cançó com a fil conductor i element principal de relació amb l’espectador. El primer és un espectacle infantil, on a través de cançons, sons i elements del camp (picarols, esquelles, esclops de fusta, palla, llana i les canyes), es mira de recrear l’ambient d’una llar, un lloc on sentir-se protegit i acompanyat, on el treball i les cançons van de la mà, on el que importa no és la productivitat, sinó el benestar i la companyonia. Sota la direcció d’Esther Westermeyer, tres dones a escena (Laia Piró/Berta Vidal, Neus Umbert i la mateixa Westermeyer), aconsegueixen atrapar l’atenció fins i tot dels més petits, que van quedar bocabadats fins al final de l’espectacle sense necessitat de la paraula parlada ni de cap dramatúrgia narrativa més que la construcció de mica en mica d’una casa amb les canyes. Tots els elements escènics (direcció escènica de Maria Casellas,espai escènic d’Anna Tantull i disseny d’il·luminació de Guillem Bonfill) estaven perfectament orientats i a recrear aquest pont amb l’imaginari del camp, on la saviesa de les dones que treballaven amb les mans articulava la vida i es transmetia entre generacions. Amb la composició musical de Joana Gomila i la coreografia d’Ana Pérez, podem dir que Nallar és un espectacle rodó, complet, sense fissures ni punts de fuga, on tant el cos, com el cant, el so i l’espai estan i transmeten sintonia, com així ho demostrava la fascinació dels infants. Fotografia: Txus García L’altre espectacle teatral que es va presentar al Conservatori de Música es titulava Jo cantar prou cantaria, del col·lectiu Última Vèrtebra, dedicat a les arts escèniques, el pensament, el territori i la cultura popular. L’espectacle va ser creat a partir d’un seguit de trobades amb gent gran al Centre Cívic i Comunitari de Manresa, amb l’objectiu de recuperar la memòria oral dels nostres avis i àvies, tot un repertori de cançons populars que configuren el paisatge musical i sonor, no només dels més grans, sinó també i encara nostre, tot i que potser en menor mesura. Amb dos intèrprets a escena, l’Anna Garreta i en Quim Vilagran, l’espectacle combina el cant amb la dansa per explicar-nos les històries d’aquesta gent gran que va participar al taller –presents entre el públic–, històries lligades a records, i records lligats a cançons que encara recorden. Amb una posada en escena ben senzilla, la veu de Garreta ens atrapava i ens transportava per aquest viatge de la memòria oral, una memòria que té a veure amb la identitat de les persones, però també dels col·lectius i les cultures, que posa de manifest la diversitat com a innata a les comunitats, com també ho és el vincle intergeneracional. Sense fer-ne bandera, la peça posa damunt la taula el valor del coneixement de les persones grans, cada cop més apartades del sistema i la globalització en què ens trobem, un coneixement forjat en l’experiència i que alhora és testimoni d’una altra època, d’una història que també és la nostra. El fil de la tradició fa temps que s’ha trencat, però amb projectes com aquest, el podem mirar de relligar, encara que només sigui per una estona i a través de l’oralitat, recordant-nos alguna cosa que pensàvem haver oblidat. Fotografia: Txus García Música En l’itinerari de música, el concert principal va ser l’estrena absoluta de cru+es, el nou disc que es va publicar el mateix dia del concert, creat conjuntament entre el productor musical català Raül Refree i el cantant valencià Niño de Elche. Aprofitant el bon moment professional i artístic de tots dos, s’han valgut de tota la llibertat creativa que han volgut per fer un disc fora dels estàndards d’allò comercial, un disc on exploren el vessant més conceptual i ritual alhora de la seva música. A la sala gran del Teatre Kursaal i com a punt final d’un dia frenètic de Fira Mediterrània, Refree i el Niño de Elche, amb la fantàstica posada en escena de la directora d’art i escenògrafa Marta Pazos. Amb el que podria semblar una estètica minimalista, Pazos penja del centre de l’escenari un objecte negre ovalat que centralitza tota l’atenció visual del concert amb una il·luminació més aviat fosca, deixant que la música de Refree i la veu del Niño de Elche ressoni amb més força en els caps dels espectadors. És a dir, s’inverteix la lògica habitual dels sentits en què l’oïda sol acompanyar la visió, i és la visió la que complementa (a mode de “paisatge ambiental”) el so i les lletres d’unes cançons que arriben fins al més profund de la sensibilitat de qualsevol. Admeto que era el meu primer concert d’aquest tàndem –i encara més, d’aquest trio–, i per tant, com totes les primeres vegades, una experiència irrepetible. Tot plegat, coses de la Mediterrània. Fotografia: Txus García
