L’entrevista que l’investigador procura fer a la jove vigatana parteix molt dels prejudicis, de no voler ferir la sensibiitat de qui sap que està molt maltractat per un veïnat insensible. També aquesta posada en escena, que va servir per obrir l’any de Vic Capital 2016 de la Cultura Catalana a l’Atlàntida. Ara arriba, ben dirigit al cicle Mar de miralls de la Sala Beckett, en què es vol reflexionar sobre la crisi dels refugiats i sobre la immigració invisible, que es construeix, sovint, sense l’escalf dels autòctons.

Nador parteix de l’experiència vital de Laila Karrouch, que va escriure a novel·la que dóna lloc al muntatge. Hi ha preciosos instants amb el joc de maletes i els tristos comiats del poble per anar a llaurar-se un futur millor (però viscut com un funeral al poble).Hi ha recursos de vídeo que permet trencar la linialitat de la narrativa i un canvi de personatges (de periodista a marit de la protagonista, per exemple). També està molt ben trobada la seducció de les novetats, arribats a Vic i també els canvis de forma de viure portes endins i portes enfora de la família. L’espai que juguen és molt reduït i això obligaria a què concentressin el moviment i el dotessin d’energia cncreta, per no perdre’s en un ball que es repeteix i no hi aporta gaire. Sense un destí (un motiu) en aquests desplaçaments gratuïts, el camí de les emocions es torna erm.  

L’encant de Nador és que, en realitat, no desvetlla cap gran història d’hereoicitat, com sí va fer Nadia (CCCB, 2014), per exemple. Tot es fa des de la mateixa normalitat que la noia acull l’investigador i li explica que reivindica, des de Vic, la seva cultura amazigh com una riquesa a aportar als veïns. El record de la seva infància és plaent; també el de la seva adolescència amb l’arribada a Osona. Si la joventut li ha deparat algun desencant, és igual de trist que el que han patit molts altres joves catalans, com ella.