Carme Portaceli i Anna Maria Ricart van deixar un al·legat de vida carregat d’emoció a Jane Eyre, una adaptació de la novel·la homònima de Charlote Brontë. Una denúncia de les dificultats de prosperar d’una noia. Ara, amb aquesta adaptació de Virginia Woolf, ensenyen una dona que respira un aire ibsenià (Casa de nines) i un cert regust a Txèkhov (Les tres germanes). És una dona que ha triat marit per poder sentir-se lliure però renunciant als amors de juventud que intuïa molt més sincers.

En realitat, en la immensa Sala Gran, amb una Blanca Portillo incommensurable (que només troba rèpliques a la mateixa sintonia de veritat amb el personatges de l’escriptora, interpretada per Gabriela Flores), aquesta dona exposa una soledat, desesperada, que és universal. Tant les noies com les dones i els homes pateixen d’aquesta desolació, que pot connectar al Dies feliços de Samuel Beckett, per exemple. Com si aquesta Clarissa, en una generació posterior d’una societat extingida per la destrucció de les Guerres Mundials, s’hagués transformat en la Winnie de l’autor irlandès.

La posada en escena és pulcre. Amb escenes corals però en qè, sovint, els personategs queden glaçats com si només respirés la consciència d’aquesta clarissa, despreocupada, aparentment feliç i despreocupada però que, just aquell dia de la festa, s’adona d la profunditat de l seva buidor. La música en directe (bateria, guitarra, baix i piano) donen un complet espai sonor que encara s’arrodoneix amb dues cançons de la filla (que procura traspassar les ganes de compartir i fer festa amb el públic)

La posada en escena aprofita tota l’amplada i bona part de la profunditat. Només una cortina que es va desplaçant permet transformar l’espai amb una terrible metàfora. La veritat s’amaga darrere les ombres. Tothom se sent contínuament observat per la societat que condiciona les accions. Un element sorpresa revela quants amors soterrats s’han deixat sense complir, com roses vigoroses que es deixen assecar com un record nostàlgic que, en realitat, és una marca de les frustracions, que revela el poc risc d’aquelles persones de l’època de Woolf, però també de la societat d’avui (perquè la peça procura donar-oli un toc d’actualitat amb els wttsp, tot i que contrasti amb les cartes que s’han enviat Clarissa amb Peter, per exemple. La festa, el ball, les copes (de plàstic) ensenyen les esquerdes d’una societat que carrega frustració i que conviu desesperadament per no perdre un bri de vida que el permeti ser feliç. El text de Woolf, va molt més enllà de la soledat de la protagonista. Ho són totes (elles i ells). Una manera intel·ligent d’entendre el feminisme. Però que no commou probablement per una distància amb el públic i un text massa cerimoniós tot i voler portar-ho als nostres dies.