Jane Eyre: una autobiografia

informació obra



Intèrprets:
Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié, Magda Puig
Direcció:
Carme Portaceli, Judith Pujol
Dramatúrgia:
Carme Portaceli
Escenografia:
Anna Alcubierre
Vestuari:
Antonio Belart
Vídeo:
Eugenio Szwarcer
Ajudant de direcció:
Judith Pujol
Producció:
Teatre Lliure
Autor:
Charlotte Brönte, Claire Cunningham
Adaptació:
Anna Maria Ricart
Coreografia:
Claire Cunningham
Sinopsi:

El més fantàstic d’aquest personatge i d’aquesta novel·la és el fet que Jane Eyre, des del seu naixement i sense tenir unes circumstàncies que la portin a ser d’aquesta manera, té dins seu l’instint de superació més impressionant que jo mai hagi llegit. Ja a l’internat de pobres, on l’envien, per treure-se-la de sobre perquè ja s’enfrontava a la injustícia des de ben petita, ella percep la seva incapacitat de deixar-se maltractar en cap dels vessants que el maltractament pogués disfressar-se. La Jane li pregunta a la seva amiga Helen per què es deixa castigar d’aquesta manera. La Helen li respon que ella ha vingut aquí per rebre una educació i que això forma part de l’assoliment d’aquest gran objectiu. I la Jane diu “no seria capaç de suportar aquesta humiliació, jo no ho perdonaria, això. Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”.

Jane Eyre és una novel·la escrita l’any 1847 per Charlotte Brontë sota el pseudònim de Currer Bell. Amb el seu nom real, el més possible hagués estat que no els haguessin publicat, ni a ella ni a cap de les seves dues germanes, l’Emily i l’Anne, cap de les novel·les que van escriure. O, si més no, no haurien aconseguit l’èxit que van tenir (no en el cas de l’Emily i els seus Cims borrascosos) ni, per tant, la possibilitat de continuar escrivint, que era la passió de totes elles.

Jane Eyre és una finestra a través de la qual Charlotte Brontë ens ensenya la seva visió del món. La Jane opina sobre la diferència arbitrària entre classes i fa especial menció al paper de la dona al món. Ella no deixa mai que ningú oblidi, pel fet de ser pobre o de ser dona, que no és un ser inferior.

Però per sobre de tot, Jane Eyre és una obra romàntica on la lluita per la llibertat és l’impuls que guia la protagonista en un món on les dones no la podien assolir. També hi ha, és clar, una gran història d’amor que només es podrà viure quan els dos protagonistes estiguin d’igual a igual, quan l’amor no sigui una presó, sinó un acte de llibertat.

Carme Portaceli

Finalista a dramatúrgia (Anna M. Ricart) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a disseny de video (Eugenio Szwarcer) al Premi de la Crítica 2017

Finalista a composició musical (Clara Peya) al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Jane Eyre: una autobiografia

25/02/2017

Conjugar en primera del femení: del singular al plural

per Jordi Bordes

La lluita per la igualtat de sexes i de classes socials són dos dels eixos claus que sustenten la carrera artística de la directora Carme Portaceli. aquesta Jane Eyre: una autobiografia concilia aquests dos paràmetres. I ella, amb l'adaptació d'Anna Maria Ricart de la novel·la icònica de Charlotte Brontë, li dóna una tercera dimensió. Perquè si l'autora es construeix una mena d'autobiografia emmirallant-se en l'epopeia vital i un punt melodramàtica de Jane Eyre, la proposta escènica pretén entendre també algunes de les dones que apareixen com a causants de la desgràcia: Incorporant la veu de Bertha, sabent el per què de la seva follia, se la humanitza i dignifica, dins de la desgràcia.

L’obra concentra bona part del muntatge entre Jane i Edward Rochester el que l’apropa perillosament a un melodrama fulletonesc. Però la personalitat i el raonament de Jane escapça la possible vacuïtat. Si Strindberg castiga la dona en el seu canvi de papers a La srta. Julia al 1888 (hem vist casos contemporanitzadors per part de Julio Manrique, Christine Jatahy i l'Atrium), Brontë reivindica al 1847 l’amor de la institutriu amb el turmentat amo: efectivament, una mirada trencadora per la seva època i, depèn com encara per a molta gent d’avui.

L’escena és un mar de contrastos: blanc sobre negre. Intèrprets que es desdoblen en personatges contínuament, explotant matisos i racons d’emoció contrastats; música incidental que acompanya i una Ariadna Gil pletòrica, segura en el text i en el gest: Que domina l’escena perquè es creu el personatge fins a la medul·la. Abel Folk acompanya en aquesta èpica cavalcada, suau, amb la contenció que li permet intuir que ella és una fada i que ell amaga un secret inconfessable. És cert que l’obra trastoca la fortuna dels personatges i que ella passa a ser dominant. Potser és massa novel·lesc, però permet demostrar com ella practica la seva llibertat, amb una honestedat que captiva. Portaceli aconsegueix una simfonia coreografiada d’emocions i moviments en un espai allargat i abocat al públic. Un treball que recorda la contundència de Només són dones (T. Alta, 2015) La nostra classe (Grec, 2011) o aquell Què va passar quan Nora va deixar el seu home, de Jelinek (TNC, 2008).