Mrs Dalloway

Abans de la seva abrupta sortida de la direcció del Teatro Español de Madrid, al setembre, Carme Portaceli havia presentat 'Mrs. Dalloway' com a plat fort de la temporada. Es va estrenar el març passat coincidint amb el 78è aniversari de la mort de Virginia Woolf, l’autora de la novel ·la que serveix de base per a la profusa adaptació que firmen Michael De Cock, Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli, que també dirigeix el muntatge que ara passa pel TNC. La guinda la posa Blanca Portillo fent de Clarissa Dalloway, una dama de la classe acomodada del Londres d’entreguerres, d’aparença frívola però amb una foguera a l’interior: la seva abnegació és proporcional a les seves renúncies.LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ

Carme Portaceli i Anna Maria Ricart van deixar un al·legat de vida carregat d'emoció a Jane Eyre, una adaptació de la novel·la homònima de Charlote Brontë. Una denúncia de les dificultats de prosperar d'una noia. Ara, amb aquesta adaptació de Virginia Woolf, ensenyen una dona que respira un aire ibsenià (Casa de nines) i un cert regust a Txèkhov (Les tres germanes). És una dona que ha triat marit per poder sentir-se lliure però renunciant als amors de juventud que intuïa molt més sincers. En realitat, en la immensa Sala Gran, amb una Blanca Portillo incommensurable (que només troba rèpliques a la mateixa sintonia de veritat amb el personatges de l'escriptora, interpretada per Gabriela Flores), aquesta dona exposa una soledat, desesperada, que és universal. Tant les noies com les dones i els homes pateixen d'aquesta desolació, que pot connectar al Dies feliços de Samuel Beckett, per exemple. Com si aquesta Clarissa, en una generació posterior d'una societat extingida per la destrucció de les Guerres Mundials, s'hagués transformat en la Winnie de l'autor irlandès.La posada en escena és pulcre. Amb escenes corals però en qè, sovint, els personategs queden glaçats com si només respirés la consciència d'aquesta clarissa, despreocupada, aparentment feliç i despreocupada però que, just aquell dia de la festa, s'adona d la profunditat de l seva buidor. La música en directe (bateria, guitarra, baix i piano) donen un complet espai sonor que encara s'arrodoneix amb dues cançons de la filla (que procura traspassar les ganes de compartir i fer festa amb el públic)La posada en escena aprofita tota l'amplada i bona part de la profunditat. Només una cortina que es va desplaçant permet transformar l'espai amb una terrible metàfora. La veritat s'amaga darrere les ombres. Tothom se sent contínuament observat per la societat que condiciona les accions. Un element sorpresa revela quants amors soterrats s'han deixat sense complir, com roses vigoroses que es deixen assecar com un record nostàlgic que, en realitat, és una marca de les frustracions, que revela el poc risc d'aquelles persones de l'època de Woolf, però també de la societat d'avui (perquè la peça procura donar-oli un toc d'actualitat amb els wttsp, tot i que contrasti amb les cartes que s'han enviat Clarissa amb Peter, per exemple. La festa, el ball, les copes (de plàstic) ensenyen les esquerdes d'una societat que carrega frustració i que conviu desesperadament per no perdre un bri de vida que el permeti ser feliç. El text de Woolf, va molt més enllà de la soledat de la protagonista. Ho són totes (elles i ells). Una manera intel·ligent d'entendre el feminisme. Però que no commou probablement per una distància amb el públic i un text massa cerimoniós tot i voler portar-ho als nostres dies.

La representació d'aquesta versió teatral de «Mrs. Dalloway» ja fa una bona estona que està en marxa, potser més de trenta minuts llargs, i fa la impressió que no s'hagi mogut encara de la primera quarta part de la novel·la original. Només això ja reflecteix la dificultat que porta implícita qualsevol adaptació al teatre —el cinema sempre se'n surt millor— d'una novel·la com «Mrs. Dalloway» que és un monòleg interior al llarg d'unes hores, a l'estil «Ulisses» de James Joyce, malgrat que és molt més breu que la de l'autor irlandès.L'autora Virginia Woolf ja volia titular «Mrs. Dalloway» precisament així, «Les hores», perquè hi relata el pas del temps d'una jornada en què la protagonista, Clarissa Dalloway, es disposa a organitzar una festa d'amics, una de les seves sortides per fugir d'un matrimoni rutinari, equivocat i carregat de frustració.La versió tripartita —sis mans— de «Mrs. Dalloway» i la posada en escena que dirigeix Carme Portaceli tendeix a un cert estilisme tant en el retrat dels personatges com en el de l'espai escenogràfic —enorme cortinatge de tires— i l'attrezzo —taules, cadires i vaixella... i tovallons, esclar, que cal doblegar prèviament per col·locar-los com un plomall a l'interior de cada copa, ni que fer-ho, com diu la filla de Clarissa, no tingui cap sentit.Un estilisme escènic que es trenca només amb el parell d'interpretacions rockeres —hi ha dues guitarres elèctriques, una bateria i un piano— i la veu solista de la filla de Clarissa (al Teatro Español de Madrid, on es va estrenar, amb l'actriu Anna Moliner i aquí amb l'actriu Raquel Varela) i que es torna a trencar amb l'escena de moviment coreogràfic coral que contribueix a fer encara més confusa la relació de l'adaptació teatral amb el relat original de Virginia Woolf.Cal advertir, doncs, als espectadors de «Mrs. Dalloway» que si després de la representació se senten interessats per aprofundir en la història que, sense ser autobiogràfica, sí que marca una premonició sobre el final tràgic de la mateixa Virginia Woolf, s'acostin a una de les traduccions més recents, la de Dolors Udina, del 2013, en català, actualment a RBA, i que considerin el muntatge teatral com una mena de “booktrailer” de la novel·la.Vista així, l'obra els semblarà que té més sentit, malgrat que hauran de ser comprensius amb el gir de papers que els autors de la versió fan, per exemple, convertint la filla Elisabeth (Raquel Varela) i la seva amiga Doris (Zaira Montes) en clarament lesbianes o transfigurant el soldat que torna tocat psicològicament de la guerra, Septimus a la novel·la i Max al teatre (Jimmy Castro), en la seva dona, aquí rebatejada com a Angèlica i no Lucrezia (Gabriela Flores), una escriptora ofegada en el seu medi que fa pensar inevitablement en la mateixa Virginia Woolf, escenes, aquestes de la parella, que probablement perquè són les més lliures acaben sent les més intenses de tota l'obra.En tot cas, aquesta opció de canvi de papers és una picada d'ullet que s'arrisquen a fer els autors de la versió i que recorda als espectadors que, en el fons, parlar de l'estat d'ànim de Clarissa Dalloway és parlar de l'estat d'ànim de Virginia Woolf, que va decidir abandonar aquest món de mones ofegada al riu. I és el riu, precisament, allò que Angèlica assenyala al seu desesperat marit, Max i, per extensió, al doctor psiquiatre (Jordi Collet), com el lloc ideal per subliminar tota la seva angoixa.Superada, doncs, la sorpresa que veure l'obra teatral «Mrs. Dalloway» no estalviarà ningú de llegir la novel·la, cal fer constar el remarcable paper de la protagonista Clarissa Dalloway, que té al seu càrrec la veterana actriu Blanca Portillo, amb un domini de l'escena amb els diàlegs que manté amb Peter (Nelson Dante) —el cul d'en Jaumet que ve de l'Índia, sempre enamorat, i amb qui Clarissa s'hauria pogut casar de jove si hagués volgut— o amb el frec a frec platònic amb l'amiga Sally (Inma Cuevas). Interpretacions de Blanca Portillo que dominen tota l'obra, tant a dalt de l'escenari com quan, trencant les convencions teatrals, baixa a la platea per convertir en amics convidats a la festa tots els espectadors (i a la Sala Gran del TNC en són una colla!). Panell gegant de floristeria com a sostre fals, alguna selfie amb el mòbil i algun Whatsapp amb el personatge absent del marit Dalloway completen la transgressió que l'adaptació de l'obra fa de «Mrs. Dalloway» amb la intenció que tot allò que Virginia Woolf hi exposa, el feminisme, la igualtat de gènere, la llibertat, l'opressió econòmica i la insatisfacció existencial siguin entesos com dilemes encara vigents avui mateix. (...)