Mrs Brownie és una d’aquelles dives velles del “blues” que només viu dels seus èxits. Ara, sola, en una residència, esl espectadors joves no se’n poden fer creus de la vida que va tenir una intèrpret que arrassava allà on actuava. Només li  fa costat el seu músic, inseparable que llueix una perruca extravagant (que sembla extreta del grup còmic americà Los Modernos). 

Cal dir que Mrs Brownie és una titella de mida natural, que es gronxa en un balancí, gràcies a l’ajuda d’una assistenta (Laura Guiteras), que li dóna el moviment, la veu i la intenció. Es tracta d’un treball molt divertit que atrapa per la seva desinhibició (una cantant de tots els temps havia de ser una dona molt alliberada i, per tant, no té manies en insinuar històries dignes d’un cabaret) i que sap alternar les manipulacions dels diversos personatges de Brownie (en cada una de les seves diferents etapes) per no esgotar el recurs de moviment de la titella del balancí. La veu és l’única peça del cos que sembla que li respecta, de moment. Paraula de Mrs. Brownie.

El músic i la manipuladora d’objectes es dirigeixen contínuament a públic, fent evident que tot és una falòrnia divestida i que necessita de la complicitat de la concurrència. Molt fresc, ideal per a joves que es deixen persuadir per una història senzilla, tendra, divertida i amb els grams de picant que necessita perquè no es faci naïf si es representa a la matinada (com va ser la funció que vam veure al Mercè Arts del Carrer). El cos de Mrs Brownie s’entrega al públic i aquest no té cap mena d’acollir-lo tot fent cors en un espiritual negre que li obren el cel. Al·leluia, al·leluia.