Alberto Velasco és més conegut per la seva faceta d’actor, director de teatre i la seva participació en cinema i televisió, però a Mover Montañas ens regala i descobreix la seva faceta com a ballarí, cosa que des del món de la dansa acollim com una onada d’aire fresc. D’entrada, apareix amb un capgròs de senyora gran de poble, carregant un cistell; el deixa i després de sentir el text d’Antonio Gades en què acaba dient “els pobles que canten i ballen no moren mai” –sentit en una plaça de poble plena a vessar, posa la pell de gallina–, comença a ballar. Partint de la referència al folklore com a quelcom primigeni i substancial en la conformació de comunitats, cada part de l’espectacle afegeix una capa d’aprofundiment i revestiment alhora d’aquest folklore. Dit d’una altra manera, recupera allò més essencial dels balls populars –la transversalitat a tota la comunitat–, precisament des de la identitat queer i la ruptura frontal de la normativitat del cos; cal destacar el potencial expressiu de les mans, que carreguen gran part de la poètica de l’espectacle. Així doncs, Velasco mou muntanyes invocant l’ancestralitat del món rural, removent els prejudicis de la societat contemporània, i també fent ballar les seves carns, però sobretot trobant-se amb la seva pròpia essència com a intèrpret i artista en escena, essència que ens comparteix amb gran generositat.