Alberto Velasco ja va sorprendre el 2011 ballant amb Marta Carrasco a No sé si… en el qual rescataven cançons infantils per transmetre un món sense prejudicis. Maquilladíssimes i amb perruca, jugaven a nenes que es disfressen amb la roba de la mare en un joc domèstic semipermès. Ja sorprenia llavors l’agilitat d’un cos anormalment gran amb relació a l’anatomia dels ballarins. Ara, una dècada més tard, Velasco torna, sol, a enfrontar-se a tota una plaça plena de públic. Apel·la novament al seu desig de ballar, a la celebració del seu gust i plaer. Ho fa transvestint-se amb vestits de dona, anant-se destapant el capgròs d’àvia (Les Pinyes també han indagat sobre aquesta tradició en què el seu rostre juvenil passa a convertir-se en una imatge immortal a Per sempre) i lluint una mena de màscara de cintes de tots colors, com qui vesteix una bandera de l’arc de Sant Martí per reivindicar la lluita LGTBIQ+. Equipat amb un farcell immens a l’espatlla (com qui collirà cols al camp, accedeix a l’escenari, als peus de les escales i arrenca un ball imparable).

I sí, balla i deixa que la seminuesa mostri un cos amb greix i pelut que es mou com si fos una cabellera. Velasco sap que és una provocació, que en altres temps podria haver estat un motiu de vergonya. Però la seva exhibició celebrada el converteix en la seva identitat. És la demostració del que canta la veu en off, sobre el dret universal a ballar el que es vulgui, quan es vulgui i com es vulgui. I ho fa, a més, amb la força del 2011, mantenint aquella agilitat i quadrant cada repic coreogràfic. Des de la diversitat d’un cos no normatiu, inesperadament, esclata una nova bellesa: la satisfacció de celebrar el ball, de compartir la realitat física (sovint encotillada a base de faixes i prejudicis), de mostrar-se exultant i somrient, com qui sap que sorprendrà i que té necessitat de compartir aquella reivindicació festiva. Hi ha el reconeixemt calmat de Com taques gegants envoltades de rodones perfectes. Ha estat una de les sorpreses inesperades del festival.