És un espectacle que vol donar veu als immigrants que confien en trobar un món més amable un co saltin la tanca que separa l’Àfrica d’europa, sigui en forma de punxes a Ceuta o bé sigui després de creuar mar en una barca inestable a les fosques, fins arribar a Málaga. La companyia Mos Maiorum va baixar al Marroc i es va endinsar en el món del Gurugú (allà on els subsaharians esperen poder saltar la tanca i d’on, periòdicament, son expulsats per part dels agents uniformats marroquins). Els actors van gravar àudios d’arreu. De la pila d’hores de gravació, van acabar editant una sinfonia de veus i de testimoni (policies, voluntaris, funcionaris, veïns, estudiosos… i evidentment, víctimes d’aquesta¡ criteri que diferencia immigrants de refugiats. Com si la gana i la inseguretat social no fes mal). El públic està palplantat al mig de l’escenari i els actors reprodueixen les veus, amb el mateix to i intensitat que els hi van pronunciar en les entrevistes. Unes làmpades que canvien de color i que es desplacen, obliguen a moure la gent, a fer-la sentir massa de gent. Són tanques. Són refugi, Són calidesa. Són allò que complementa la veu del testimni. Els actors tenen una actitud, més aviat, neutra, no proven de representar res; només de posar la veu. Es parla en francès, en anglès, en castellà i en català. La intensitat és notable. La sensació de desprotecció de l’espectador combrega amb la dels testimonis (sense arribar a patir per la integritat física com sí que feia Josep Pere Peyró a Les portes del cel, 2004, situant l’espectador dins d’un contenidor sent carn de la màfia). Hi ha algú que demana auxili i les institucions que representen la societat occidental fan el que poden per acallar-lo. Sensació de vergonya, necessitat de revolta compromesa, social, constructiva. Més enllà de les estructures d’Estat. Mos maiorum clama a escoltar de persona a persona. Mos Maiorum com Kalimat (tot i que aquest parla de l’odissea dels refugiats sirians i kurd a Nea Kavala) clama a escoltar de persona a persona.