Moriu-vos és el segon treball de cultura i conflicye un col·lctriu que es va estrerna rrevelant una incòmoda veritat: les violacion en les guerres a Encara hi ha algú al bosc, a partir de les dones violades i dels fills que van néixer fruit d’aquest indecent erstratpegia militar (que molts cops no van voler reconèixer per la vergonya o per la por a què els hi recordés aquell crim, dia rere dia). Ara, el grup ha indagat sobre un altres grup d’arraconats: les persones velles. Amb l’encert d’apropar els testimonis a la nostra societat actual: a falta d’algun tràgic accident, tots serem vells i viem en els personages de l’escena el nostre possible futur, que temem. La recerca documental s’ha dostanciat de voler identificar cada testimoni en un personatge i ha optat per ajuntar diferents aspectes dels entrevostats en un sol personatge. I s’ho ha afegit la dansa de Sol Picó, amb pes propi. El resultat és contradictori: perquè ensenya els cossos (que tant desagraden perquè han deixat de tenir la tensió de la joventut) i també els abismes s’estgui en una residència o suportant la soledat d’una vídua en un pis. Però, per contra, la falta de text i de context impossibilita que s’aprofundeixi en les raons dels seus abismes.

Joan Arquè (codirector també de Canto jo i la muntanya balla) sap moure’s en el món abstracte i extreure bellesa de la vellesa. La dramatùrgia d’Anna Maria Ricart és, en aquest cas, tova: És un quadre més amable que no pas amarg, una mirada tendra però que, potser per això, resulta insuficient. I és que el dolor d’un avi en una residència no és només el sentir-se arraconat per la família si no coviure amb un ambient decadent de companys amb greus problemes de comunicació. Marta Barceló abordava fa uns anys l’alzheimer a Abans que arribi l’alemany. En l’obra, tots els interns de la residència lluiten o, qui més qui menys, participa de les accions, o s’hi rebel·la. És preciós i màgic veure els balls conjunts amb una Montse Colomé (Rèquiem nocturn, El més bonic que podem fer), Piero Steiner (La set i la revolució, Constructivo) i Arthur Rosenfeld amb un cos que manté la memòria del moviment més intens. Oriol Genís i Imma Colomer, juntament Magda Puig i Erol Ileri fan les funcions d’infermers, entre carcellers i pacients cuidadors. S’assoleix una bellesa etèria, com aèriea, en un quadre blanc, cru però hi falta el cop de denúncia concret per l’oblit. Li falta un cop de punch que sí que mostrava Colomer a Un dia qualsevol o Oriol Genís a Cadires, per citar només dos exemples. Pep Pla a Zero (2012) ensenya la tendra cruesa dels avis que els arrosseguen en vida a un cementiri sabent que els seus fills seran duts al mateix lloc pels néts, en poques dècades.

A Moriu-vos (l’exposició revela algunes veus dels entrevistats) i els seus cossos en una mena de peepshow de la nuesa. si es completés el documental, com també van fer a Encara hi ha algú al bosc… probablement concretarien i baixarien als aspectes més terrenals amargs i reveladors d’una societat egoista i sense paciència que no té el respecte per la saviesa dels més grans i obvia la projecció del futur. Que no escolta prou el seu cos ni la Natura i s’aboca al precipici confiant que algun déu resolgui la seva irresponsabilitat.