José y sus hermanas han estrenat el seu cinquè espectacle al Lliure de Gràcia, dins del cartell del Grec el mateix dia que s’inaugurava el festival a la muntanya de Montjuïc. Aquest comentari neix d’assistir a un passi previ del Lliure (si trobem forat a l’agenda per veure’l més endavant, hi tornarem). La companyia manté una certa estètica kitsch i la voluntat de fer una ficció per transmetre la seva veu (jove, fresca, encesa) a l’escenari. Segurament el discurs era molt més incendiari políticament al seu primer muntatge Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (2017). Van reblar el clau furgant sobre l’educació a Arma de construcción masiva (2018) i sobre el turisme que blasmem de la nostra Barcelona hipermassificada i que, alhora, practiquem a altres puntes d’Europa (de Roma a Amsterdam) amb Explore el jardín de los Cárpatos (2020). La veritat és que el pinyol de la companyia continua, però la seva radicalitat s’ha estovat (en part com els signes del temps del 15M i l’1-O; hem passat a un temps polític bastant més pragmàtic, per exemple). La revolta és, ara, més conformista, més possibilista. I, en aquest sentit, provocar una catarsi com a la desenfafada Concurso de malos talentos (2022) i, ara, a aquesta peça. Són dos títols que tenen aire de transició (després de la mort només queda renéixer per continuar existint): els obliga a donar un cop de timó en la Bíbia de la companyia.

La situació que planteja JYSH en aquesta peça és com l’èxit es va esmicolant per les fatalitat del destí. Les espurnes de brillantor d’un grup que ha sacsejat l’escena contemporània a Catalunya sura i s’ofega, com la inestabilitat econòmica de la majoria dels joves amb carreres i futurs prometedors, però que l’oportunitat no se’ls ha presentat en el moment adequat. La veritat és que JYSH sí que van tenir aquest cop de sort i el van saber aprofitar: Presentaven una escena irregular, de canvis de format juxtaposats fidels a l’expressió de cada artista del grup. Aquella desinhibició, ara ha d’obrir un nou pas. És necessari per escapar-se d’un format que han anat domesticant, uniformitzant, fent-lo més coherent, però menys agressiu. En aquest muntatge només apareixen quatre intèrprets (Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero i Gemma Polo Bosch). Glòria Ribera, la cinquena habitual no hi surt, tot i que és citada explícitament.

En la peça, plantejada en una forma de tríptic que repeteix el quadre de patetisme salta de la celebració de la fama, al gaudi del diner fàcil fins a ser uns potentats empresaris selfmades (tipus Fairfly), que especulen amb el mercat immobiliari i, finalment, uns ioguis zens en una mena de comuna a Bali. En el fons, efectivament, la mort és el que comparteixen tots els mortals. El repte, en clau artística és que aquestes petites morts traspassin a un nou renaixement (com insinuava Sílvia Pérez Cruz al concert inaugural d’aquest Grec). Renéixer no és a l’abast de tothom. A més de la feina i el talent (que han demostrat durant aquests anys les de JYSH) ara convindria trobar una clau que els remogui els seus propis fonaments. L’espectacle es deixa veure, diverteix per moments, atrapa per la seva velocitat i fusió de formats, amb una buidor divertidament inútil, retransmetent-se des del telèfon mòbil com un TikTok de consum i caducitat ràpida. Ara, doncs, el repte és sortir d’aquest bucle o, si més no, donar noves claus més enllà de contemplar la degradació de la societat del consum. Nao Albet i Marcel Borràs iels de VVAA han fet peces que anuncien (o hi especulen) un final, un canvi, una reinvenció. Tots estem convocats a morir; pocs tindran l’olfacte de renéixer de les seves cendres.