La troupe de José y sus Hermanas comença fort. Un teatre, per ser un teatre com cal, cal que almenys una vegada a la vida pateixi un incendi. Només cal recordar, diuen, els grans teatres que han tingut incendis cèlebres, sense anar més lluny, el Gran Teatre del Liceu. Per això, l’arrencada d’aquesta nova proposta de la companyia passa per proposar que es cremi el Lliure de Gràcia i així acabi obtenint els honors que es mereix.

És el cinquè espectacle de José y sus Hermanas. El més breu. El més, diria, encara en estat de gestació. Una hora clavada és una voluntat de síntesi que s’agraeix, però també és una evidència que la cosa es queda curta i que els fans de la companyia de segur que en voldrien més, tot i que ja se sap que en el pot petit sovint és on hi ha la confitura més bona.

Amb aquest «Morir lo hace todo el mundo», la companyia vol parlar de les aparences i de les mentides. I en això es basen els tres grans quadres que configuren l’espectacle. Tots tres amb un esquema similar de planteig, nus i desenllaç. Tots tres amb una voluntat estètica que compensa el gruix de text que aquesta vegada hi ha en la dramatúrgia del muntatge.

Amb un inici de pel·lícula de terror, amb la llanterna inclosa per explorar el fosc, una de les intèrprets posa la por al cos dels espectadors quan insinua allò de l’incendi: les portes d’emergència són estretes i estan pensades perquè només hi passi una persona; els de la primera fila se salvaran perquè sortiran primer; els de més amunt… irremeiablement moriran.

Lluny de «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», del 2017, l’espectacle iniciàtic postInstitut del Teatre i també el més premiat, o lluny també dels muntatges «Arma de construcción masiva», del 2018, i «Concurso de malos talentos», del 2022 —per cert, sembla que amb el teló vermell recuperat que també hi havia en aquest al mateix Lliure de Gràcia— aquest nou espectacle, «Morir lo hace todo el mundo», per no diferir d’altres companyies emergents dels últims anys, no amaga l’orfandat d’una de les actrius, Glòria Ribera, que, si no fos perquè fa lleig, seguint el rèquiem irònic de la troupe, només cal dir que, almenys, ja que no és a l’escenari i es reserva la codirecció, que al cel sigui.

Són quatre, doncs, aquesta vegada, però fan tots els papers de l’auca. Sempre engaltant als espectadors uns quants sopars de duro que passen per fer creure que han aconseguit tots els èxits del món somniats i per somniar en el camp de l’espectacle, des de sèries a plataformes o tocar el cel a punt de dirigir fins i tot el Teatre Lliure, abans que els prengués la poltrona un tal Enrique… ¿o potser era Manrique…?

En el primer quadre de l’espectacle, les tres actrius i l’actor que fa quatre, apareixen uniformats de generals amb aire de colpistes —ara que l’esport nacional del sabre torna a estar de moda—, en el segon, es transvesteixen en dependents d’una polleria —amb pollastre o gallina inclòs—, establiment que, per atzar es diu «José»; i en el tercer, encaputxats liles de penitents natzarens amb un pas de Setmana Santa inclòs a coll i cops de taló per marcar els canvis de posició. Tres quadres amb tres estètiques diferents que s’acompanyen, a més, d’alguns moments de projecció en directe de primers plans dels rostres dels intèrprets, qui sap si per homenatjar la fal·lera de les selfies contemporànies, amb un llarg plor inclòs d’una de les actrius. I és que, per moltes troles que s’engaltin, la realitat sempre acaba surant per damunt de tot.

José y sus Hermanas repenja tot l’espectacle en el discurs, trilingüe (català, anglès i espanyol), amb algun “pinito” cantat i sempre —actualment és important remarcar-ho— amb molt bona vocalització, cosa que permet als espectadors que no es perdin pistonada de res del que s’hi exposa i, a més, el puguin seguir, si volen, amb permanent sobretitulat en anglès i també fugaçment en català quan hi ha un moment d’anglès en directe.

Malgrat la profecia del títol i l’evidència que “morir ho fa tothom”, els espectadors poden respirar tranquils: José y sus Hermanas els perdona i allarga la vida, els deixa sortir en pau i, per a tranquil·litat del cos de bombers, i del tal Enrique també, no tenen cap intenció de cremar el Lliure de Gràcia, entre altres coses, ni que no ho diguin, potser perquè anem prou escassos d’aigua per apagar el foc. (…)