Quin gust, després de poc més d’un mes d’absentisme: el retrobament! Ja ho compro: et poses el gel a l’entrada, distància de seguretat i mascareta durant tota la funció (incomodíssim), però retrobament. I retrobament amb la sala, els responsables de la sala, encara que sigui saludant a cops de colze. I retrobament amb les entrevistes amb actors i directors (com sempre els primers, molt nerviosos amb l’estrena). I retrobament amb l’avís que comença la funció, el dels mòbils i també amb companys de professió amb qui després fas un mini-debat; i mini perquè, ja se sap on havies de ser a les deu, i l’obra s’acabava a quarts de deu…
I a tot això Monroe-Lamarr, què? Doncs una mica de tot; bona idea del dramaturg Carles Batlle: tot és verídic en les dues actrius i només la trobada és fictícia. Hedy Lamarr havia estat una sex symbol utilitzada per Hollywood com a tal, i de Marilyn ja ni parlem. En el dia de la lluita contra la violència masclista, impossible una estrena més oportuna.
I es troben, Monroe (encertada Elizabeth Casanovas) demostra que no solament era cos, i Hedy Lamarr (esplèndida en molts moments Laura Conejero) que era una científica que va patentar un sistema de comunicació que detectava a control remot els submarins alemanys, en plena Segona Guerra Mundial, circumstància que els americans van ignorar. Totes dues van ser sotmeses al poder de Hollywood.
L’obra està ben ambientada i en molts moments voles al cinema en blanc i negre, amb constants referències a actors de l’època. També voles cap al musical en certs moments de les dues actrius, però el que realment importava era la trobada entre totes dues, la trobada fictícia, i aquesta trobada triga a arribar… i tot el que succeeix a l’entorn de la trobada es fa certament feixuc. L’obra recupera el pols cap al final però, per mi, a l’obra li falta una mica més de passió…O potser som nosaltres els que, per culpa de la pandèmia, ens hem refredat una mica.