Mirallet, mirallet… ¿qui és la més guapa del món? Si Hedy Lamarr s’hagués fet aquesta pregunta qui sap el que el mirallet del conte li hauria respost: «La més guapa del món ets tu!», als anys quaranta, o potser «La més guapa del món és la Marilyn!», als anys cinquanta. Saber qui de les dues guanyaria l’aposta és gairebé com inventar el secret de com s’havia de posar punt i final a la Guerra Freda que va marcar una primera part de la segona meitat del segle XX i, de rebot, el cinema i la literatura de gènere. I això que Hedy Lamarr, era una enginyera que fins i tot inventava i no s’hi posava per poc perquè diuen que el WiFi i el Bluetooth actuals podrien trobar els orígens en el «despistatorpedes» bèl·lic, un enginy per fer la guitza a l’enemic.

El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) situa una potser probable trobada el 1962 —a tocar de la gestació i naixença de l’autor—, en plena Guerra Greda, entre aquesta enginyera i actriu de Hollywood, Hedy Lamarr (Viena, Austria,1914 – Casselberry Florida, EUA, 2000), d’origen jueu i casada amb un empresari nazi a qui abandona, i una altra mena d’enginyera i també actriu de Hollywood, reina de l’invent del glamur, Marilyn Monroe (nom real: Norma Jane Baker o Norma Jane Mortenson, Los Angeles, Califòrnia, EUA, 1926 – 1962), les dues en pendent de baixada. Una, mig oblidada quan havia superat els quaranta —Batlle n’hi concedeix 48— i l’altra, quan diuen que menjava al mateix plat del malaguanyat president dels EUA, John Fitzgerald Kennedy, en una decadència massa sobtada i en plena maduresa —només als 35/36 anys— abans de suïcidar-se com una nina trencada amb una sobredosi —tot i que això no s’ha confirmat mai—fruit d’una vida atzarosa.

El ganxo dramatúrgic, doncs, hi és. Dues figures d’un temps mític, una de les quals —«El dia que va morir Marylin», deia aquell— símbol sex de l’època i també símbol pop dels anys cinquanta, inspiració de nombrosos seguidors i incombustible imatge pels temps del temps del que pot fer una revolada d’aire de clavagueres aixecant faldilles. L’altra, estrella del Hollywood dels anys quaranta, caiguda en desgràcia per un ridícul robatori de perfumeria en uns grans magatzems el 1966 —ai, si haguessin existit aleshores els Sephora! I les dues envoltades de dos personatges de la vida real a l’escena, el fill de Lamarr (Tony Loder) i William J. Weatherby, el biògraf de Monroe. En off o en projeccions («Èxtasi», «Samsó i Dalila», «Blancaneu»…) i en l’imaginari col·lectiu, entre molts altres, Frank Sinatra, Clark Gable, Humphrey Bogart, Adolf Hitler o els germans Kennedy.

Carles Batlle crea tres plans: el 1997, quan es dóna el premi Pioneer a Hedy Lamarr pels seus invents i el surt a recollir el fill, i els ambients dels habitatges de la mateixa Lamarr, els anys 1962 i 1966. Aquí és on crea el duel entre les dues dives vingudes a menys. Un duel, cal advertir-ho d’entrada, que el director Sergi Belbel —potser també amb la complicitat de l’autor que, per cert, diuen que estranyament no van sortir a saludar en la funció d’estrena— ha plantejat en un clima fred —¿metàfora de la Guerra Freda?— que sembla més aviat un pou de glaç i al qual només aporten una bona dosi d’escalfor les dues actrius protagonistes que es podria dir, per historial, que són del “clan Belbel”: Elisabet Casanovas —que continua a l’alça sense posar límits al seu repte— en el paper de la Marylin, i Laura Conejero —emblemàtica com és habitual en cada nou personatge que interpreta— en el de la Lamarr. Al seu costat, l’actor David Vert (el biògraf de Marylin) i l’actor Eloi Sànchez (el fill de Lamarr), els dos ventant les brases perquè la feble escalfor de les dues estrelles no s’apagui.

 Al costat del bla, bla, bla permanent en una línia sense ondulacions i, també s’ha de dir, de l’intent de desfer el greuge de la dona-objecte, hi ha dos parèntesis musicals per prendre aire —cosa que va molt bé en temps de mascareta!— que el director concedeix a Casanovas-Marylin (un, la coneguda peça «A Fine Romance»), tan caracteritzada de vestuari vermell i perruca rossa amb l’original que s’acaba convertint en una mena de clon, per no parlar de reencarnació, terme que fa lleig i no tothom hi creu.

Tant ella com Laura Conejero tenen els seus moments de glòria, lligades de mans i peus, però, per un discurs retòric en molts moments que tendeix al monòleg per abocar tota la documentació que fa el cas —no s’ha d’oblidar que l’obra neix d’un encàrrec del TNC a l’autor— i que no els dóna treva i que les obliga a passar del glamur a la decadència i de la decadència al glamur però sense matisos a l’espera del KO final per a les dues quan la guspira humana de la Marylin treu espurnes i la intuïció de la seva tragèdia final es fa present en el rostre esparverat de la Lamarr per fer honor a la «natura morta» del títol original. (…)