Pallassos
tradicionals combinats amb una història de titelles d’ombres. En el trànsit
d’un llenguatge a l’altre, hi ha moments d’un surrealisme hilarant. El “mestre”
i la seva ajudant maldestre formen una parella desigual: l’August (ella)
excel·leix davant d’un Enfarinat de sang d’orxata. Els moments “britànics”, amb
Amanda Kibble com a única protagonista, són els jugats en més encert, tot i que
els referents utilitzats difícilment ho poden ser per al públic més jove. Ambdós
pallassos ens venen a explicar la història de Frankenstein en el seu teatret
d’ombres. Una bona manera de riure’s de la por a les tempestes de llamps i
trons, dels cadàvers esquarterats i dels cementiris. Aquí l’estranya criatura
del doctor Frankenstein fa amistat amb un altre monstre, un os. Als dos els
uneix la por i el rebuig que desperten en la gent que travessa el teatret. La
seva qualitat de monstres resulta amable i molt tendre, sobretot perquè es
deixa veure com es crea tot l’artifici teatral. Malgrat l’interès de la doble
construcció teatral i un bon assortit de gags per a tota mena de públic,
l’espectacle resulta un xic llarg.