El precís i preciós treball que es pot veure en la pantalla projectada d’un dissortada criatura, feta a pedaços de cementiri (un altre cop l’obsessió pel text mític de Mary Shelley, que també s’ha vist aquesta temporada: Frankenstein i Mary Frankenstein Shelley) decau per a una dramatúrgia sense mesura. Hi ha una construcció de personatges a partir del clàssic Carablanca (ell, molt estirat)  i August (ella, entre despreocupada i irreverent, aparentment). Són uns antagònics que funcionen. També hi ha una preciosa construcció de titelles amb ombres amb una mobilitat exquisida. Però només són per repassar alguns passatges del llibre de terror. La peça no aprofundeix en res. Només exposa quadres i les còmiques discussions entre els dos personatges. Si algú tria el dr Frankenstein i la seva criatura com a element central per parlar d’un monstre, i el titlla d’amic, hauria de tenir alguna motivació al darrere. Llàstima.