Popular, efectista, accelerada, participativa. Així és la dansa que proposa Molar en plena plaça Major. Un mèrit només de Quim Bigas? No només! També del nombrós i entregat públic de Fira Tàrrega. Sense totes elles i ells, aquesta peça no existiria.

L’entorn i la proposta són dispersos. Ells mateixos ho expliquen: generen sensacions, sentits inquiets. De manera que tot plegat crida i res en particular es fixa en la mirada. Excepte una necessitat, que apareix de cop, de forma imperiosa: i si ens posem a ballar? Us sóna aquesta situació? Quants cops sense raó aparent hem encetat quatre passos, ens hem mogut seguint alguna melodia o ens hem imaginat volant-dansant?

Contagiós. Feliç. Així és Molar.

Però que ningú es pensi que és una esbojarrada intervenció d’un ballarí alliberat de la tensió de la disciplina. És una mica més: un acte d’afirmació d’un cos que declara la guerra precisament al control. Que posa en qüestió els paràmetres des del quals es defineix la dansa. Que ens pregunta per què no ens veiem també nosaltres “molons” i no ens permetem més sovint el plaer. Ballar com a empoderament. Ballar com a acte de llibertat. Aquesta és la virtud de la feina impulsora de Quim Bigas.