La Conquesta del Pol Sud ha superat la trilogia de testimonis d’una lluita interna de supervivència (Nàdia, Claudia, Raphaëlle). A Ràdio Sarajevo parteixen, de nou, d’un testimoni però no el posen a l’escenari, si no que el deixen recordar les seves vetllades donant consol i informació als seus oients, en ple setge de Sarajevo, a la guerra de l’exIoguslàvia. L’empatia és absoluta. Ja no cal que Carles Fernandez Giua i Eugenio Szwarcer pugin a l’escenari a representarse a sí mateixos per entrevistar les testimonis. Ara, han triat unes altres dues presències: la d’una noia que va fugir de Sarajevo de criatura i va refer la seva vida a Catalunya i la d’un jove actor que té la mateixa edat que el protagonista (Boban/Slobodan) quan va esclatar el conflicte. El seu desconeixement, d’arrencada, sobre la guerra de Iolguslàvia és absolut. La confusió és extrema. El relat i una mínima intervenció a l’espai va traslladant l’espectador a una situació insostenible, inesperada i carregada d’odi i de morts.

Sarajevo torna a Barcelona, com ja ho va fer amb Comrades (que beneïa, en part el comunisme de Tito; tampoc en renega Slobodan i la seva dona Dina, tot i que admet que era una relació política complexa). El drama de la violència impune de Sbrebenica rebota com ja ho va fer l’anterior teatre documental de Cultura i Conficte a Encara hi ha algú al bosc. Les similituds entre Sarajevo i Barcelona són grans. Més va créixer quan la capital catalana es va abocar a donar-hi suport en ple conflicte. Per això, per exemple, Dina i els seus dos fills van trobar un camí de sortida en una ciutat en descomposició. Boban es va quedar; pensava que el seu deure era retransmetre una certa normalitat a la ràdio. Fins que va anar a confirmar les morts de familiars i desconeguts. La ràdio era una xarxa a la que els ciutadans s’hi arrapaven per supervivència. També el teatre va estar operatiu. Ho demostren les funcions del Kamerni Teatar, que no va abaixar el teló en cap moment. Aquesta companyia va rebre l’escalf del Teatre del Sol, a Sabadell, la ciutat que, passat el conflicte, coneixerien presencialment (gràcies a una invitació del Festival de Sitges Teatre Internacional).

La violència neix arran de la generació d’odi entre comunitats. en un barri on havien conviscut jueus, ateus, musulmans… la convivència es va fer irrespirable amb pocs mesos de contaminació mediàtica. Ho admet Slobodan que deuria combatre-hi a partir de les eines de la cultura, sense prou sort. La Conquesta del Pol Sud és una companyia d’un teatre eminentment polític: que documenta i mostra amb la major fredor possible i incita l’espectador a què prengui una conclusió. El link Marc Solé els permet traslladar l’odi asassí de Sarajevo a la violència de crema de contenidors arran de la sentència de l’1-O. Sembla una comparació desproporcionada; potser serveix per demostrar que les decisions politiques dels diferents col·lectius (i partits) no va ser tant radical com a Sarajevo. Potser perquè en un conflicte, tots tenen part de responsabilitat però també n’hi ha un que imposa l’ordre, la seva llei i que acaba sent l’agressió que encén l’espurna. No es pot justificar mai la violència; però sembla l’única resposta a una agressió, si no es vol quedar amb la bota de l’agessor a sobre. A Ucraïna, es va acceptar l’absorció de Crimea. Ara, no s’aprova les cessions del Donetsk i Lugansk. Les armes esclaten i no hi ha espai a cap diàleg constructiu. La humanitat sembla que ha assumit que només hi haurà diàleg quan totes les ciutats fumegin destrucció . I aquesta és una nova enèssima de la Humanitat.

Slobodan, aparentment, feia uns programes conciliadors, de transversalitat cultural. Però hi ha altres casos com el genocidi a Ruanda, que es va inflamar a partir d’un programa aparentment innocu de la Ràdio i Televisió de les Mil Colines. Milo Rau en faria una cruel comprovacíó a Hate Radio.

L’encert de La conquestra del Pol Sud és trobar uns testimonis que semblen impossibles i portar-los a l’escena amb la menor artificiositat possible. Slobodan retransmet en directe des de casa seva; no puja a l’escenari. La conversa és franca i sona a primera vegada sempre. La Veritat és la gran privilegiada perquè se l’ha protegida i, abans de transmetre-la al públic s’han provat les diferents de maneres de preguntar per comprovar que, efectivament, està desactivada de tot odi, que és una reflexió dolorosa però serena. La distància (temporal i geogràfica) permet refredar els sentiments propis, acceptant que també aquest allunyament comporta un major desconeixement de les causes del conflicte (i en aquest snetit, la ignorància compartida de l’actor és diàfana).