És un retrat petit, anònim, delicat. Que s’emmiralla en una actriu, però que podria reflexar-s’hi altres noies amb altres professions. I també amb altres homes. Perquè, des de la seva actitud vital passiva (sempre espera, sempre aguanta els cops i només reacciona quan les seves amigues l’emenpeyen, de bona fè, a un  onou error) retrata uns antiherois que han d’aprendre a defensar la seva dignitat. Mirta es espera és un espectacle de llarg recorregut, que porta uns tres anys en cartell, que cal imaginar que ha tingut molt temps per assentar i justificar rèpliques i situacions. L’obra té una rèplica molt similar, en cartellera des de fa un any, Auténtica.

Ángela Palacios sap trobar un punt d’humor, en aquesta tragèdia contínua del seu personatge. Sempre esperant. Atenent les trucades de la mare que li exigeixen un futur millor. Responent a la figureta de l’Oscar falsa per donar-se d’important. I convocant als espontanis del parc que se la miren, li riuen, l’escolten i li tiren alguna moneda quan toca la guitarra o canta amb el micròfon. És preciós que, amb tant poc,es pugui projectar tant enllà. Un treball fi que no carrega de tintes per provocar un somriure sorollós,; transmet un somriure càlid molt íntim. Tot queda orgànic, integrat, i redimeix al final. No és important si la trucada és de la mare, a en Bruno, al seu alter ego d’actriu argentina de tornada de tot o al representant. El que compta és que és ella la que truca.