La companyia Baal s’ha inspirat en l’obra de Joan Miró. Una companyia de dansa familiar més. I ja és la tercera, com a mínim, Posem d’exemple Aracaladanza Constelaciones i la companyia valenciana Maduixa Teatre amb Dot. Sens dubte, els colors primaris de Miró s’adeqüen molt bé a una proposta atractiva d’estímuls constants. El repte de Baal és que (tot i que compta amb els ballarins guarnits de vermell, groc ocre i negre) han preferit mantenir un diàleg amb els dibuixos més elaborats, més carregats del pintor. AIxí han pogut treure suc de l’aranya i delectar-se per peces més complexes. L’obra arenca de la línia projectada al llenç al quadre carregat d’éssers i elements que equilibren el blanc com si fos un petit mostrari d’insectes. Evidentment, l’empremta dels quadres i les claus pictòriques del pintor són la base per on han anat desenvolupant una peá que, fins i tot, hi integra una mena de de titella de lluna, empàtica i enigmàtica alhora. La sorpresa i l’atenció de la canalla va reduint-se a mida que avança l’obra, un cop entès que els tres colors o personatges comencen a relacionar-se i  dialoguen amb les il·lustracions, que aporta una tridimensionalitat en alguns moments. 

La companyia decideix treballar l’últim quadre amb la canalla. És una idea definitiva per a integrar la canalla i fer-li ballar un quadre. Un preciós instant en què la pintura es transforma en una coreografia on els vuit bots reordenen les pedres del camí, desgranant-lons de la pila que s’havia fet en caure de la rampa (un traç vermell que projecta del cel a la terra). És un exercici bonic i intel·ligent. Un final que reconcilia tothom. I que ensenya com de l’estàtica pintura es pot  desgranar uns moviments. Ball descobreix que Miró, a més dels colors, és aire i, per tant, moviment.