Jumon Erra i Marc Angelet han recuperat el teatre documental Mili kk. Si ja fa 25 anys que el servei militar ha deixat de ser obligatori, sembla que aquesta renovació de repartiment sigui més fruit a parlar d’una raresa que els joves d’avui ignoren (com si, ara, és dediquessin a parlar dels Teletubbies O dels pallassos de la tele), o a una certa nostàlgia militant. En realitat, la raó per tornar a pujar aquest muntatge del 2019 a escena es deu a les insinuacions d’alguns països europeus a tornar a considerar el servei militar obligatori com una via necessària davant el canvi d’actitud dels EUA a l’OTAN.

El muntatge fa un entranyable homenatge a Pepe Beúnza que, ja al 1971, s’entrenava per anar a presó, conscient que seria la repressió infligida per la seva negació a sumar-se provisionalment a l’exèrcit. L’objecció de consciència es va obrir com una alternativa que, de seguida, comptaria amb una altra eina de força passiva: la insubmissió. El testimoni de Beúnza, com ho havia estat el de Gandhi reclamant la independència de l’Índia, amb una actitud pacífica i alhora exposant el cos a la violència física, política i institucional, va anar prodigant-se. A finals dels 70, els exemples d’insurrecció pacífica anava agafant dimensió, davant d’una democràcia tan dèbil que els ministres d’una dècada més tard encara exigirien la necessitat que els joves fessin el servei militar. Socialment, estava molt admès. I els que optaven per una via alternativa al quarter, havia de lluitar en el camp institucional i en el domèstic, foragitant consells de prudència de pares i mares.

El muntatge té una forma expositiva de dades, declaracions i accions constant. Les situacions es viuen anunciades a tall de titular i semirepresentades, amb hemeroteca projectada i una certa sensació de vulnerabilitat dels detinguts per incompareixença al quarter. Tot passa a una velocitat extenuant per a intèrprets, però també per al públic. Com si fos un microfilm de notícies seleccionades sobre aquest camp. En un reportatge és bo que hi hagi el màxim de veus i mirades sobre un tema. És cert que és difícilment defensable el paper intransigent de la violència institucional, legitimada per la dictadura i després també per la transició i democràcia. Tant governs estatals d’esquerres com de dretes defensaven l’obligatorietat del servei militar, que va acabar abolint d’una revolada el ministre Federico Trillo (famós pel seu Viva Hondures!) Potser estaria bé haver explicat que va ser una exigència de CiU per donar suport a un govern en minoria. Encara és hora que s’entengui com un polític com Josep Antoni Duran i Lleida defensa aquesta mesura com a una de les demanes del Pacte del Majestic, del 1996, que serviria per votar a favor del primer govern d’Aznar (el del català a la intimitat). És una anècdota que hagués donat suc a la veu antagònica. Passar-ho per alt és perdre una raó més per evidenciar la futilitat del servei militar obligatori. Als anys 70. Als 90 i sempre que algú s’ho plantegi. L’única raó justificable és la del comodí que es guarda sempre el Poder per legitimar-se definitivament. I és una raó ben paradoxal perquè la millor eina de suport a un govern és la coherència i el compromís de treballar per a les millors condicions de la comunitat.