Els dilluns d’abril, i fins al 5 de maig, es fa a l’Espai Texas Mili KK, obra consagrada al moviment de resistència al servei militar obligatori espanyol, amb dramatúrgia de Jumon Erra i Marc Angelet i direcció d’aquest últim. A Jumon Erra li hem vist coses delicadíssimes, com El nedador del mar secret, i Marc Angelet s’ha prodigat en l’àmbit del teatre comercial, sovint en tàndem amb Cristina Clemente, però també en formats petits amb obres tan reeixides com Lifespoiler. Aquí ens trobem en el terreny del teatre documental, i ja avanço que és del bo.

Com sap tothom, la mili era una obligació masculina, i masculí és també l’enfocament que pren l’obra, per bé que s’hi facin al·lusions puntuals a l’important paper que van tenir les mares dels insubmisos o al rol secundari a què es relegava les dones dins del moviment. Els intèrprets en escena són tres: Rafa Delacroix, Joan Marmaneu i Xavi Navarro, cadascun en el seu registre però molt complementaris. Entre els tres despleguen un mostrari dels posicionaments pacifistes, antiviolents o antimilitaristes —els matisos entre posicions es debaten en una assemblea— d’aquells joves que van oposar-se a engruixir les files de l’exèrcit, en la dictadura i en l’anomenada democràcia, fins a l’any 2001. Es tracta també d’un mostrari d’aquells posicionaments masculins que el feixisme buscava aniquilar, perquè els homes, com recull Sofia Loren a Una giornata particolare d’Ettore Scola en el seu quadern d’exaltació feixista, només ho són si són esposos, pares i soldats.

Mili KK recull la història dels joves peninsulars que no van voler ser-ho, de soldats, que reivindicaven l’objecció de consciència, la fi de la despesa militar, l’exercici de la llibertat i la desobediència en espais que els són tan contraris com la presó. Consideraven, en canvi, que un servei real a la comunitat —a la pàtria, si fem ús del llenguatge del règim— s’aconseguia més aviat impulsant una llar d’infants o un casal d’estiu al barri més que precari de Can Serra, a L’Hospitalet. Mili KK recull aquesta història i ho fa de manera endreçada, començant amb el primer objector de consciència, Pepe Beúnza i amb l’aprovació de la llei que legalitzava el servei civil, el 1984, i continuant amb el moviment d’insubmissió (perquè aquest servei era més llarg que el militar) i amb l’organització, als anys 1990, de tots aquells joves que es negaven a fer qualsevol dels dos serveis i es preparaven per anar a la presó.

Alhora, l’exposició és dinàmica i alterna amb fluïdesa registres més còmics i més seriosos, així com una varietat bén enllaçada de recursos escènics: cançons, interaccions (molt mesurades) amb el públic, instantànies, coreografies, petites escenes i explicacions que trenquen la quarta paret. Ara bé: els tons ocasionalment còmics (bon monòleg inicial de Xavi Navarro en el paper de Beúnza) o desimbolts (com l’assemblea o el pot-pourri de cançons punk anti-militars) no treuen pes al caràcter duríssim de les experiències d’empresonament. Tampoc a dades tan frapants com la dels 848 joves morts fent els servei militar entre el 1980 i el 1985, bona part per suïcidi; o els 10.000 morts de sida que hi va haver a les presons, on l’heroïna corria lliure i les autoritats no reconeixien (i per tant no regulaven) ni l’una ni l’altra.

Tots tenim (parlo en nom de les generacions més joves) un pare, un cosí o un germà gran que ha patit la mili, o va optar pel servei civil, o se’n va poder escaquejar per  alguna argúcia. Mili KK parla d’aquesta lacra social que no fa tant que va acabar i que, de fet, tristament és d’actualitat: és inevitable pensar en els presos polítics del Procés i l’espectacle mateix ens recorda que França, Alemanya i els Països Nòrdics es plantegen retornar al servei militar obligatori.

A l’inici del muntatge, es fa broma sobre els estils capilars dels insubmisos, que sempre eren nois amb barba i sovint amb els cabells llargs, però potser la broma no ho és tant perquè, el dia que vaig al Texas, hi ha una ràtio d’homes seixantins amb els cabells llargs superior a la mitjana. En algunes escenes, el que s’explica arrenca aplaudiments espontanis, amb olor de cosa viscuda, i, a fora, es ven un volum sobre el moviment dels insubmisos i els objectors de consciència. Història viva i història que recullen les darreres generacions, les dels actors, que emulen aquells que un dia van tenir-ne vint i van negar-se a acotar el cap. Com deia al principi, teatre documental, i teatre documental del bo.